Tal dia com avui de l’any 1380, fa 642 anys, a Medina del Campo (Corona castellanolleonesa) naixia Ferran de Trastàmara i d’Aragó, que trenta-dos anys més tard (1412) es convertiria en el primer monarca de la nissaga Trastàmara de la Corona catalanoaragonesa. Ferran era el segon fill (i el segon mascle) del matrimoni format pel rei Joan I de Castella i de Lleó i de la seva primera esposa Elionor d’Aragó, filla del comte-rei Pere III. Per tant, Elionor era germana de Joan i de Martí; que serien, respectivament, els comtes-reis Joan I, anomenat “el Caçador”; i Martí I, anomenat “l’Humà”. I Ferran era net de Pere III i nebot matern dels dos darrers comtes-reis de la nissaga Bel·lònida.

Ferran era el segon en l’ordre successori al tron castellanolleonès, però quan el seu germà gran Enric III va morir prematurament (1406), es va convertir en corregent —amb la reina vídua Caterina de Lancaster— per la minoria d’edat del seu nebot Joan. Aquesta missió li va donar molta experiència de govern, però sobretot el va prestigiar, i quan va morir el seu oncle matern, el comte-rei Martí I, sense descendència masculina legítima; va presentar la seva candidatura en igualtat de condicions al seu principal rival, el comte Jaume II d’Urgell, cunyat del difunt Martí I, i que havia exercit, transitòriament, el càrrec de Lloctinent de Catalunya (el govern del Principat en absència del comte de Barcelona); tradicionalment reservat a l’hereu al tron.

Ferran, casat amb Elionor d’Albuquerque (anomenada la “Ricahembra” perquè era la dona més rica de la Corona castellanolleonesa); va buscar i va trobar el suport de les potentíssimes classes mercantils de Barcelona i de València. En aquella maniobra d’aproximació i pacte hi va comptar la promesa de Ferran que destinaria la fortuna de la seva esposa a la restauració del poder naval i comercial catalans a la Mediterrània i, també, la inquietud que generava la figura de Jaume d’Urgell entre l’estament mercantil, per la seva ideologia antiquada i pel menyspreu que sentia pels comerciants. Ferran va guanyar l’elecció —que estava decidida molt abans del Compromís de Casp (1412)— i es va convertir en el primer Trastàmara al tron de Barcelona.