Tal dia com avui de l’any 1605, fa 419 anys, a Valladolid (Corona castellanolleonesa), naixia Felip d’Habsburg, tercer fill (primer mascle) i successor de Felip III i de Margarida d’Àustria, reis de la monarquia hispànica. El naixement de Felip havia estat precedit del de les seves germanes Anna (1601-1666), que, posteriorment, es convertiria en l’esposa de Lluís XIV de França i en l’àvia del futur Felip V, i per Maria (1603) morta en néixer. Felip havia nascut a Valladolid perquè el seu pare havia consentit el trasllat de la capitalitat de la monarquia hispànica a aquesta ciutat, en la que havia estat una gran operació especulativa (ordida pel primer ministre, el duc de Lerma), que seria la primera bombolla immobiliària de la història universal.

Felip IV es va asseure al tron amb setze anys (1621) després de la prematura i misteriosa mort del seu pare. I el primer que va fer va ser cessar el govern del seu antecessor i nomenar primer ministre el seu tutor Baltasar de Zúñiga, cap del partit nobiliari oposat a Lerma i Uceda (els “validos” de Felip III). Zúñiga va morir, també, de forma prematura i misteriosa, i Felip IV el va substituir pel seu nebot Gaspar de Guzmán, comte-duc d’Olivares, que exerciria el càrrec durant vint-i-un anys (1643), fins que va ser destituït i desterrat per l’estrepitós fracàs de les seves polítiques amb Catalunya i amb França. Olivares seria el causant de la terrible crisi catalana (1635-1640) que desembocaria en la Revolució dels Segadors (1640) i en la Guerra de Separació (1640-1652/59).

Precisament aquesta guerra marcaria la fi del lideratge hispànic en el concert internacional, que ostentava des del 1518, quan Carles de Gant havia reunit les herències paterna i materna i s’havia convertit en el monarca més poderós del món. La monarquia francesa substituiria la hispànica en aquest lideratge, i el relleu s’escenificaria en la signatura de la Pau dels Pirineus (1659-1660). No obstant això, el poder espanyol mai va saber fer una lectura de les conseqüències que implicava enfrontar-se a Catalunya, i posteriorment, en un altre conflicte amb els catalans (guerra de Successió, 1701-1715), Espanya perdria la segona posició que mantenia des de 1659-1660 i passaria a ser una simple comparsa en el concert internacional.