Tal dia com avui de l’any 1656, fa 366 anys, a Barcelona, naixia Antoni de Villarroel i Peláez, que, cinquanta-set anys més tard, es convertiria en la màxima autoritat militar en la defensa de Barcelona durant el setge de 1713-1714. Villarroel era fill del militar castellà Francisco de Villarroel, originari d’una petita vila de la diòcesi de Toledo i oficial del Tercio Díaz Pimienta, que havia arribat a Catalunya des de la seva anterior destinació de Ceuta durant l’enfrontament entre les monarquies hispànica i francesa en el conflicte anomenat Guerra dels Nou Anys (1688-1697). Quan la parella Villarroel-Peláez va arribar a Barcelona només tenien un fill (el primogènit Diego). En canvi, Antoni i els seus germans petits —Íñigo i Isabel— van néixer a la capital catalana.

Villarroel va ser destinat a la carrera militar i durant els primers compassos de la Guerra de Successió va prendre part en diversos episodis bèl·lics combatent amb l’exèrcit borbònic. Segons les fonts documentals, va combatre com a tinent general als camps de batalla d’Itàlia (1705-1706) i a partir de 1707 va prendre part en diverses batalles al País Valencià i a Catalunya, sempre a les ordres del mariscal Felip d’Orleans. Va participar en la presa de Requena (1707) i en els setges de Lleida (1707) i de Tortosa (1708), que es van saldar amb la mort de milers de defensors civils. L’any 1708, va secundar una conspiració de Felip d’Orleans, que pretenia derrocar Felip V i repartir-se els territoris de la monarquia hispànica amb Carles d’Habsburg.

Aquella conspiració va ser descoberta i va haver de fugir i ocultar-se durant un any als boscos de Galícia. Finalment, va aconseguir incorporar-se als exèrcits de Carles d’Habsburg i va ser nomenat general de l’exèrcit imperial a Catalunya (1713). Tan sols una setmana més tard, l’exèrcit austriacista abandonava el Principat. En aquest punt, els Tres Comuns (l’equivalent al Parlament) el van nomenar responsable de la defensa de Barcelona. No obstant això, Villarroel mai va entendre que la mateixa la Junta de Guerra (el govern efectiu) havia assignat el càrrec de comandant en cap a la màxima autoritat civil, i els seus enfrontaments amb Rafael Casanova, conseller en cap de Barcelona, van ser constants.