Tal dia com avui de l’any 1797, fa 228 anys, es reunia per darrer cop en la història el Gran Consell, l’organisme de govern de la mil·lenària República de Venècia. Unes setmanes abans (març, 1797), les tropes de la República francesa, comandades pel general Napoleó Bonaparte, havien envaït —pràcticament sense resistència— el territori del Stato di Terraferma (la part continental de l’estat venecià, format per les actuals regions italianes del Véneto, Trentino i Friuli). El general Bonaparte (encara faltaven set anys perquè perpetrés el cop d’estat que el convertiria en emperador), va forçar la dissolució del govern venecià i quatre dies més tard (16 de maig) va proclamar l’annexió del territori conquerit a França.

La ciutat de Venècia havia estat fundada l’any 471; però l’estat venecià —que tindria un gran protagonisme en el concert medieval europeu— havia estat creat el 697. Per tant, quan el general Bonaparte va forçar la desaparició de la República de Venècia, es complia el 1.100 aniversari de la seva fundació. No obstant això, la investigació historiogràfica revela que, quan es van produir aquests esdeveniments, la República veneciana estava immersa en una profunda crisi social, política i econòmica que s’havia iniciat tres segles abans amb la caiguda de Constantinoble en mans dels otomans i que representaria un tap en les comunicacions amb Extrem Orient (1453), i amb l’obertura de les rutes atlàntiques cap a Amèrica i Àsia (1492-1497).

El 17 d’octubre de 1797, els generals Bonaparte —de l’exèrcit francès— i Von Coblenz —de l’exèrcit austríac—, van signar el Tractat de Campo Formio i es van repartir els territoris venecians del Stato di Terraferma —per a Àustria— i del Stato di Mare (les illes de la costa Adriàtica) —per a França—. A la finalització de les Guerres Napoleòniques, Àustria es va presentar a les converses de pau (Viena, 1815) com a potència guanyadora. En aquell congrés veuria consolidat el seu domini sobre el nord-est de la península italiana i impediria la recuperació de la mil·lenària República veneciana, que mai més no seria restaurada. El 1847 va passar a domini del ducat d’independent de Piemont, que liderava el procés d’unificació d’Itàlia.