Tal dia com avui de l’any 1815, fa 210 anys, a Rochefort (Aquitània-França) —seu de l’arsenal naval de la marina de França—, l’emperador Napoleó es lliurava als britànics, que l’arrestaven i el recloïen a la cambra d’oficials del vaixell Bellerophon. Napoleó venia de perdre la batalla de Waterloo (18 de juny de 1815), que havia significat la fi definitiva del primer Imperi francès i del règim bonapartista (1804-1815). Pocs dies després, el Bellerophon va emprendre rumb cap a l’Atlàntic Sud i, seguint les instruccions de l'almirallat britànic, van desembarcar Napoleó a l’illa semidesèrtica de Santa Helena.
La reclusió a Santa Helena, situada a 2.800 quilòmetres de la costa continental més pròxima (la, llavors, colònia portuguesa d’Angola), obeïa a un interès per a impedir la fuga de l’ostatge i la restauració del seu règim. Encara cuejava l’anterior desterrament a l’illa mediterrània d’Elba (situada a 10 quilòmetres de les costes del ducat independent de Toscana, a 20 quilòmetres de l’illa de Còrsega), i la sonada fuga —després de tan sols un any de reclusió— i restauració del règim bonapartista (govern dels Cent Dies). També hi va influir el fet que, després de la derrota de Waterloo, el poble de París implorava a Napoleó que mantingués el poder i continués la guerra.
Santa Helena, amb una extensió de 120 quilòmetres quadrats (l’equivalent al terme municipal de Barcelona), era, llavors, una illa poblada únicament per una guarnició militar britànica que feia funcions penitenciàries i que estava formada per oficials i soldats sancionats per conducta irregular. Napoleó hi va viure sis anys, fins al final dels seus dies, poc després de complir els cinquanta-un anys (5 de maig de 1821). Posteriorment, l’illa de Santa Helena seria, també, el lloc de reclusió dels oficials de les milícies neerlandeses dels estats lliures de Sud-àfrica que es van enfrontar a l’exèrcit colonial britànic en les anomenades guerres dels bòers (1880-1881 i 1899-1902).