Tal dia com avui de l’any 1977, fa 47 anys, a l’exili de Miami (Florida, Estats Units) moria Carlos Prío Socarrás (o Socarrats), que havia exercit diversos càrrecs polítics al govern de la República de Cuba. Havia estat president del govern (1945-1947), ministre de Treball (1947-1948) i president constitucional —cap d’estat— de la República (1948-1952). Socarrás és el darrer president elegit democràticament de la història cubana. Va ser derrocat amb un cop d’estat perpetrat pel general Fulgencio Batista (1952). Ni Batista ni els posteriors caps d’estat cubans que s’han succeït al poder fins a l’actualitat mai no han estat elegits per sufragi popular.
Socarrás (o Socarrats) era fill de Maria de la Regla Socarrás, heroïna de la independència cubana i primera dona de la història d’aquella illa caribenya que va tenir el grau d’oficial de l’exèrcit. Regla era descendent d’una família criolla establerta a la província de Pinar del Río —a l’extrem occidental de l’illa— des de mitjan segle XVI, i dedicada al conreu i a l’exportació de sucre. Segons la investigació genealògica, Carlos Prío Socarrás (o Socarrats) era la desena generació de conreadors de sucre d’aquella nissaga, creada per Gabriel Socarrats de Cervelló cap al 1540 o 1550 i establerts al mateix ingenio (explotació agrària) des dels inicis.
Segons la mateixa investigació genealògica i la documentació que obra a l'Archivo General de Indias, el primer Socarrats establert al Nou Món, era fill de Gabriel Socarrats i Centelles i d’Àngela de Cervelló, naturals de la diòcesi de Barcelona, que el 1512 havien obtingut la concessió per a l’explotació de l’illa canària de la Palma. Aquesta concessió, documentada en una capitulació signada pel rei Ferran el Catòlic i per la seva filla, la reina Joana (mal anomenada la Boja), revela que els Socarrats-Cervelló formaven part d’aquell ampli corpus social d’armadors catalans molt ben relacionats amb la cancelleria de Ferran i molt actius en la colonització de les Canàries i el Nou Món.