Tal dia com avui de l’any 1981, fa 42 anys, a València cap-i-casal, moria el professor Manuel Sanchís Guarner; que havia estat un dels filòlegs i historiadors més destacats del panorama acadèmic dels Països Catalans durant la segona meitat del segle XX. Manuel Sanchís havia nascut l'any 1911 a València cap-i-casal. Es va llicenciar en Dret a la Universitat de València (1934) i es va doctorar en Fonètica i Dialectologia a la Universitat de Madrid (1936). Durant la Guerra Civil, va combatre a les files de l’exèrcit republicà, i en acabar el conflicte, el nou règim franquista el va recloure en un camp de concentració de presos polítics.

Va ser alliberat el 1943, però se li va negar el retorn a València fins al 1959. Durant aquella etapa de desterrament (1943-1959), va viure a Mallorca i va col·laborar amb mossèn Alcover i Moll en l'elaboració del Diccionari català-valencià-balear. Però l’aportació més important del professor Sanchís Guarner al corpus acadèmic seria la seva investigació sobre l’origen dels dos grans dialectes del català: el català central (comarques de la Catalunya Nord, Girona, Barcelona, la meitat nord de Tarragona i les illes Balears), i el català occidental (comarques de Lleida, la Franja d’Aragó, la meitat sud de Tarragona i el País Valencià).

Sanchis Guarner va explicar que en el català primigeni (segles IX a XII), les diferències entre els dos grups dialectals ja era ben evident. I ho va atribuir a un fenomen que va anomenar “Substrat preromà”. Segons Sanchís Guarner, les llengües indígenes del territori que més endavant seria Catalunya, van influir en la fonètica del llatí que van imposar els romans (segles III aC a V dC). De tal forma que el llatí vulgar que van adquirir les societats nord-ibèriques (el litoral costaner) tenia lleugeres diferències fonètiques respecte al que van adquirir les societats protobasques (capçalera del Segre i de les Nogueres).

L’expansió del català a partir dels antics comtats carolingis cap a la Catalunya Nova, les illes Balears i el País Valencià (segles XI a XIII) representaria, també, la projecció d’aquests dos grans sistemes dialectals. El Camp de Tarragona va ser repoblat amb gent de la Catalunya central. I les Mallorques, amb gent del Rosselló, l’Empordà i el recentment repoblat Camp de Tarragona. I això explicaria per què el català del Camp de Tarragona i de les Balears és del grup central. En canvi, l’element repoblador dominant a la plana de Lleida i a la vall baixa de l’Ebre, era originari del Pirineu, de remota arrel protobasca. Per aquest motiu, el català d’aquests territoris era del grup occidental.

I en el cas de la llengua del País Valencià, Sanchís Guarner diria que era el resultat de la repoblació catalana del segle XIII. Sanchís Guarner sempre va defensar que eren la mateixa llengua. I afirmava que aquella repoblació s’havia portat a terme —en bona part— amb colons originaris de les terres de Lleida i de la vall baixa de l’Ebre. Va dir, també, que la influència de l’element aragonès (la llengua aragonesa tenia un substrat proto-basc) que havia estat minoritari, però important, contribuiria a tombar, decisivament, la llengua del País Valencià cap al grup dialectal del català occidental.