Tal dia com avui de l'any 1958, fa 68 anys, moria a Sant Rafèu (Provença, França) Josep Irla i Bosch, president del Parlament de Catalunya a l’exili (1939-1940), que, després de l'afusellament del president Companys (1940) i d’acord amb el reglament del govern de Catalunya (1932), esdevindria el segon president de la Generalitat a l'exili —el primer a ser nomenat fora del país. Durant catorze anys (1940-1954), exerciria les seves funcions, malgrat les circumstàncies extremament adverses, amb la lleialtat i la responsabilitat que exigia la dignitat que representava. Josep Irla també seria el dipositari de la legitimitat republicana que uniria les presidències de Companys (1934-1940) i de Tarradellas (1954-1980) i que contribuiria a mantenir activa la institució i a projectar-la cap al futur.
Josep Irla havia nascut el 1876 a Sant Feliu de Guíxols (el Baix Empordà), en una família humil d'obrers de la indústria surera. La manca de recursos econòmics de la família va impedir que Irla pogués cursar estudis superiors. No obstant això, en el decurs de la seva vida, es cultivaria de manera autodidàctica fins a esdevenir una de les personalitats amb més categoria intel·lectual i solvència cultural de la política catalana. La seva proverbial seriositat i la seva extraordinària capacitat de gestió el portarien a exercir la direcció de la xarxa d'escoles i de biblioteques de la Generalitat (1937-1939), la direcció del patrimoni artístic i arqueològic de Catalunya (1937-1939) i la presidència del Parlament (1938-1940). Va convertir-se en el tercer president de la institució, després de Companys i de Casanovas.
L'any 1939 va iniciar el camí de l’exili i el seu patrimoni personal seria confiscat i usurpat pels falangistes, i després de tota una vida de treball i de gestió al capdavant d'una pròspera indústria surera, es veuria abocat a una situació de precarietat econòmica que, tot i això, no li impediria exercir la seva responsabilitat amb dignitat i amb criteri (1940-1954). Va aconseguir institucionalitzar la relació entre els catalans d'Amèrica —tant els emigrants com els exiliats— i la Generalitat, que seria decisiva per al manteniment econòmic de la institució. Amb la mort dels seus col·laboradors Pompeu Fabra (1949) i Rovira i Virgili (1950), lliuraria el testimoni de la presidència —en paraules de Tarradellas— "vell, malalt i pobre" (1954).