Tal dia com avui de l’any 1423, fa 602 anys, al castell de Peníscola (País Valencià), moria Pere Martines de Luna, que havia estat pontífex cismàtic —amb seu a Avinyó— des del 1394, amb el nom de Benet XIII. Martines de Luna, anomenat popularment papa Luna, havia nascut el 1328 a Illueca (Aragó) i era parent de Maria de Luna, esposa del rei Martí I —anomenat l’Humà—. El 1394 va encapçalar una rebel·lió de cardenals francesos i catalanoaragonesos contra el pontífex legítim Pietro Tomacelli-Cibo —Bonifaci IX—, del bloc cardenalici impulsat per l’eix polític format per Gènova, la Corona castellanolleonesa, la Corona angloaquitana i el Sacre Imperi.
El papa Luna va tenir una molt bona relació amb Martí I. Després de la prematura i inesperada mort de Martí el Jove —l’hereu de Martí I—, va ser-ne el principal suport en el procés de legitimació de Frederic d’Aragó-Rizzari, fill il·legítim del difunt. Però la vigília del dia previst per a legitimar i nomenar successor Frederic, el rei Martí va morir en estranyíssimes circumstàncies. A partir d’aquell moment, el papa Luna no tan sols es va desentendre del petit Frederic (llavors era un nen de tan sols 7 anys), sinó que, a més, va proclamar el seu suport a Ferran de Trastàmara, el nebot castellà de Martí i el candidat preferit de les classes mercantils de Barcelona i de València.
Durant l’interregne (1410-1412), el papa Luna va articular un poderós partit Trastàmara que seria decisiu en la victòria de Ferran al Compromís de Casp (1412). Ferran li ho va recompensar reconeixent-lo com a pontífex. Però passats quatre anys i després de la prematura i inesperada mort del nou rei Trastàmara (1416), el seu successor —Alfons el Magnànim—, per estratègia política, donaria ordres a la cancelleria de Barcelona per a retirar-li el suport. Entre el 1416 i el 1434 va anar perdent tot el poder que havia acumulat, i va morir a l’edat de 94 anys, perseguit per la cúria eclesiàstica i amagat al seu castell, com un fugitiu.