Tal dia com avui de l’any 1929, fa 97 anys, a Madrid, moria la reina mare Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, vídua del rei Alfons XII, mare del rei Alfons XIII i regent d’Espanya durant la minoria del seu fill (1885-1902). Maria Cristina havia estat la cap d’estat que va haver de signar el Tractat de París (1898), que posava fi a la Guerra hispano-nordamericana (1895-1898) i transferia als Estats Units les tres darreres colònies espanyoles d’ultramar (Cuba, Puerto Rico i les Filipines). Maria Cristina, juntament amb el president del govern, Pràxedes Mateo Sagasta, passarien a la història com els governants que van posar la làpida sobre la tomba de l’Imperi colonial espanyol a Amèrica, creat quatre segles abans a partir dels viatges del navegant Colom.

Maria Cristina havia nascut el 1858 i era filla de Carles Ferran d’Àustria, cosí germà de l’efímer arxiduc Ferran I d’Àustria. Per tant, era besneta de l’arxiduc Leopold II d’Àustria, rebesneta de l’arxiduquessa Maria Teresa I d’Àustria i neta de quarta generació de l’arxiduc Carles VI, el candidat dels catalans al tron de les Espanyes a la guerra de Successió hispànica. Va ser casada amb el rei Alfons XII el 1879, a 21 anys, després que el monarca hagués enviudat per la mort prematura de la seva primera esposa, Mercè (1878). Amb Alfons XII, i abans que, també, el sorprengués prematurament la mort (1885), va tenir tres fills: les infantes Maria de la Mercè (1880) i Maria Teresa (1882) —que moririen joves i no li sobreviurien— i el futur rei Alfons XIII (1886).

Mentre va ser reina regent, sempre va jugar un paper secundari i totalment subordinat a la voluntat dels líders polítics del règim “turnista”: el conservador Antonio Cánovas del Castillo i el liberal Práxedes Mateo Sagasta. En la crisi del Tancament de Caixes (1899) —la insubmissió fiscal dels comerciants i industrials catalans per la pressió fiscal discriminatòria en relació amb els seus homòlegs castellans— no va moure ni un dit, i va deixar que el president del govern espanyol i el ministre d’Hisenda —els conservadors Francisco Silvela i Raimundo Fernández Villaverde— desfermessin una onada de detencions, empresonaments, multes i confiscacions contra els empresaris catalans, que tindria el seu moment culminant amb la destitució de Bartomeu Robert, batlle de Barcelona.