Tal dia com avui de l’any 1482, fa 544 anys, a Bruges (comtat independent de Flandes), moria Maria de Borgonya (Brussel·les, 1457), duquessa independent de Borgonya, de Brabant i de Limburg; comtessa independent de Flandes, d’Hainaut i d’Holanda, i esposa de Maximilià d’Habsburg (Wiener Neustadt, 1459), arxiduc independent d’Àustria i emperador electe del Sacre Imperi Romanogermànic. La unió matrimonial de Maria i Maximilià (Gant, 1477) havia convertit la nissaga resultant Habsburg-Borgonya en la casa més poderosa d’Europa.

Els seus dominis, que serien heretats el 1519 pel seu net Carles de Gant (fill de Felip el Bell i de Joana, mal anomenada "la Boja"), reunien el patrimoni Habsburg (l’Alta i la Baixa Àustria —actuals Àustria, Txèquia i Eslovàquia—, Caríntia i Carniola —actuals Friül i Eslovènia—, el Tirol —actuals Tirol i Trentino—, i Ístria i Estíria —actual Croàcia) i el patrimoni Borgonya (el ducat de Borgonya i els comtats i ducats de la vall baixa del Rin —actuals regions franceses de Picardia i Pas-de-Calais— i els actuals estats de Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos).

El fill primogènit de Maria, Felip el Bell, esdevindria el seu hereu i seria casat amb Joana, tercera filla dels reis Ferran i Isabel (1496). Però quan això va passar, Maria ja feia catorze anys que, per una caiguda del cavall, era morta. Aquest és el motiu que explica l’absència de la seva figura en les negociacions i celebracions matrimonials entre els seus fills Felip i Margarida i els plançons dels Reis Catòlics Joana i Joan, respectivament. No hi va poder intervenir, però sense el patrimoni que havia aportat, aquesta empresa mai no hauria estat possible.

Amb la prematura mort de Joan (1497), en braços de Margarida —a l’època ja es va dir que tenia una salut molt feble i que havia traspassat entre les cames de la fogosa Habsburg—, totes les mirades van girar cap a Felip i Joana. Però la posterior mort de Felip (1506) en estranyes circumstàncies i el progressiu deteriorament de la salut mental de Joana conduirien el projecte cap al jove Carles de Gant, que, després de la mort dels seus dos avis (Ferran, 1516, i Maximilià, 1519), reuniria l’herència paterna i materna i esdevindria el monarca més poderós del món.