Tal dia com avui de l’any 1715, fa 307 anys, a Versalles, moria el rei Lluís XIV de França (Saint Germain, 1638), que havia regnat durant 72 anys (1643-1715). Lluís XIV havia estat el tercer Borbó al tron de París i havia estat el promotor de l’entronització de Felip V, el primer Borbó al tron de Madrid (1700). Durant el seu regnat, la monarquia francesa va rellevar la monarquia hispànica en el lideratge continental (1659, Pau dels Pirineus); i la dinastia borbònica va reunir els dos trons més poderosos del planeta (París i Madrid).

El seu llarg regnat també va donar per a moltes situacions contradictòries. El 1640, en el context de la Guerra de Separació de Catalunya o Guerra dels Segadors (1640-1652/59), les cancelleries de Barcelona i de París van signar una aliança política i militar. L’intercanvi epistolar entre Lluís XIII i el seu successor Lluís XIV i les autoritats catalanes, revela un sentiment d’admiració mútua, que amb el decurs del temps i l’evolució d’aquell conflicte es va convertir en una relació de profunda desconfiança. Lluís XIV va acabar detestant els catalans, que els consideraria poc fiables i de tracte difícil.

No obstant això, mai va renunciar al títol de comte de Barcelona que havia heretat del seu pare Lluís XIII (investit per les institucions catalanes el 1641); i sempre va considerar Catalunya com un domini personal. Després de la signatura del Tractat dels Pirineus (1659-1660), va declarar el Rosselló “província estrangera” i la va convertir en la plataforma de futures empreses militars de conquesta del Principat. Inicialment (1660) hi va crear un aparell de govern que era una rèplica de les institucions del Principat i hi va conservar el català com a llengua cooficial amb el francès.

Però passats quaranta anys (1700), i quan el seu net Felip d’Anjou ja era un ferm candidat a heretar la corona hispànica del moribund Carles II (el darrer Habsburg), va perdre tot l’interès en Catalunya i va decretar la prohibició de l’ús públic del català a la “província del Rosselló”. En aquell decret (2 d’abril de 1700) proclamava que “l’ús del català repugna i es contrari a l’honor de la nació francesa”. Aquell decret era, entre moltes coses, una picada d’ull al poderós partit proborbònic de la cort de Madrid, i llençava el missatge que Felip d’Anjou acabaria amb el “problema catalán”.

Imatge principal: Decret d'interdicció. Font: Wikimedia Commons.