Tal dia com avui de l’any 1715, fa 303 anys, moria a Versalles (França) el rei Lluís XIV de França, que durant el seu regnat s’havia fet anomenar le Roi Soleil, i que havia esdevingut el paradigma de l’absolutisme monàrquic. També durant el seu regnat —que es perllongaria per l'espai de 72 anys, i seria el més llarg de la història de França— la monarquia francesa assoliria el lideratge militar en el concert europeu, desbancant la monarquia hispànica, que havia ostentat aquesta condició des de principis de la centúria del 1500. Lluís XIV no tan sols devastaria el règim foral dels països que formaven l’edifici polític francès, sinó que també es lliuraria a llargs episodis de guerra expansiva que minarien la supremacia hispànica fins a convertir-la en una relíquia.
La relació de Lluís XIV amb els catalans arrenca durant la Guerra dels Segadors (1640-1652). Val a dir que en la primera fase de la guerra era un nen, i l’obra de govern havia quedat en mans de la regent, la seva mare, Anna d’Àustria, i del ministre plenipotenciari Mazzarino. La seva documentació epistolar durant aquesta època revela una estreta complicitat entre Versalles i Barcelona. Les cartes que, a través de la regència, adreça a les autoritats catalanes, són un rosari de falses promeses que no es complirien mai. Lluís XIV, que havia heretat del seu pare Lluís XIII la condició de comte de Barcelona, prometria no abandonar mai els catalans a l’ànsia de venjança del rei hispànic. En aquella etapa d’infantesa es confessava un admirador de la història dels catalans i un ferm defensor de les seves constitucions.
Mapa de França (1690). Font: Bibliothèque Nationale de France
Però quan va assolir la majoria d’edat i el poder, va canviar radicalment de postura (si és que aquesta admiració va ser mai real): pretextant que els catalans l’havien traït en el conflicte dels Segadors, va ordenar negociar la fi de les hostilitats amb la monarquia hispànica. Va proclamar, públicament, que no volia tenir mai més tractes amb els catalans, però, en canvi, al Tractat dels Pirineus (1659) acceptaria la sobirania sobre els comtats catalans nord-pirinencs que li van oferir els negociadors hispànics. Mazzarino, posteriorment, diria que ho van acceptar com una penyora, amb vistes a un futur intercanvi, per què el veritable interès de la monarquia francesa era sobre els Països Baixos hispànics (l’actual Bèlgica).
Passats els anys, i davant la pertinaç negativa hispànica als oferiments de Colbert (el successor de Mazzarino), Lluís XIV va decidir acceptar la realitat, i a partir del fet va desfermar una terrible campanya de francesització de la Catalunya nord. Contra els acords del Tractat dels Pirineus, va liquidar el sistema institucional català (Generalitat de Perpinyà, consells municipals), va sotmetre el país a una brutal tributació de guerra, i va proscriure el català de la vida pública. L’any 1700, quatre dècades després d’haver pres possessió del país, signaria la Declaration d’Interdiction de la langue catalane en Rousillon que s’iniciava amb la cita: “La langue catalane me repugne et son utilisation est contraire à món autorité et a l’honneur de la nation française”.