Tal dia com avui de l’any 1963, fa 60 anys, a Getxo (Biscaia, Euskal Herria), moria José Félix de Lequerica Erquiza (Bilbao, 1891), que havia estat el primer ambaixador del règim franquista a França des de la conclusió de la Guerra Civil espanyola (1939) fins a les acaballes de la II Guerra Mundial (1944). Va representar l’Espanya de Franco davant el govern de la República francesa (1939-1940) i davant el govern de l’estat-titella de Vichy (1940-1944) i va destacar per la implacable persecució als dirigents de l’exili republicà: va ser l’enllaç entre el règim franquista espanyol i les autoritats policials i militars franceses i alemanyes.

En l’exercici de la seva tasca repressora, va aconseguir que les forces d’ocupació alemanyes detinguessin i empresonessin, entre molts, els escriptors Max Aub i Julián Zugazagoitia, i els líders de la CNT i exministres de la República espanyola Federica Montseny i Joan Peiró. Però allà on va esmerçar més energies i més despesa va ser en la captura del president Companys. Lequerica, el seu subordinat Urraca i el ministre d’Exteriors espanyol Serrano-Suñer, que dirigia aquests operatius repressors des de Madrid, van demostrar tenir una obsessió malaltissa per la detenció i extradició del president de Catalunya a l’exili.

Quan ja era evident que Alemanya perdria la guerra (1944), el règim franquista el va retirar de França i el va nomenar ministre d’Afers Exteriors. Com a tal, va intentar esborrar les evidències de col·laboració i participació de l’Espanya de Franco amb l’eix Alemanya-Itàlia-Japó. No va tenir èxit, però tot i això, el 1945 el règim franquista el va nomenar ambaixador a Washington amb l’objectiu de refer les relacions diplomàtiques amb els Estats Units. El president nord-americà Truman, coneixedor de les seves activitats a França, li va negar el lliurament de credencials.

Va restar a l’ambaixada espanyola de Washington amb el càrrec encobert d'"inspector general de embajadas" fins que, després de molts intents, va aconseguir teixir unes primeres relacions, que, al cap del temps, acabarien amb la signatura dels convenis bilaterals hispano-americans (1953) i que es traduirien, entre altres coses, en l’establiment de bases militars nord-americanes en territori espanyol.