Tal dia com avui de l’any 1424, fa 599 anys, a la Vall d’Uixó (País Valencià), moria el militar i escriptor Jordi de Sant Jordi, que es va fer cèlebre per la seva producció lírica. Sant Jordi va cultivar una poesia trobadoresca, inspirat en les grans figures del segle XII (els trobadors provençals Pèire Vidal, Folquet de Marsella i Arnaut Daniel, i amb influències de Petrarca, que aleshores començava a difondre’s entre els poetes catalans). De les seves obres només s’han conservat divuit poemes, però és especialment destacable “Los Estramps”, “Los midons”, “Los enuigs”, “Lo canviador” i “Desert d’amics”, compost quan va caure presoner dels condottieros italians que combatien a favor de la casa d’Anjou durant la campanya catalana de conquesta de Nàpols.
Jordi de Sant Jordi és un insòlit cas d’èxit social d’un personatge d’extracció marginal durant l’edat mitjana. Nascut entre 1395 i el 1400 en una família morisca radicada en algun lloc del País Valencià, va arribar a ser cambrer del rei Alfons el Magnànim i va lluitar al costat del monarca en les campanyes catalanes de Còrsega, Sardenya i Nàpols. Tot apunta que la seva família pertanyia a l’elit morisca valenciana; formada, principalment, per majorals de grans propietats i per criadors i venedors de cavalls. Aquestes elits eren bilingües (parlaven el dialecte àrab de la comunitat morisca i el català de la societat cristiana vella) i tenien una molt bona relació amb els grans propietaris agraris del país (la noblesa rural).
El seu cognom, que conté el mot “sant”, és un claríssim indicador d’una conversió religiosa (de l’islam al cristianisme), que es va traduir en una nova identitat, i que explica l’arrel de la seva progressió social. Va morir, prematurament, en una edat entre 24 i 29 anys, per causes desconegudes (probablement una malaltia, perquè va ordenar testament dos dies abans) i com a castlà del castell de la Vall d’Uixó.