Tal dia com avui de l’any 1962, fa 64 anys, a Mèxic D.F. (Mèxic), moria Indalecio Prieto Tuero, dirigent del PSOE, que durant el règim de la Restauració borbònica havia estat regidor a l’Ajuntament de Bilbao (1915-1917) i diputat a les Corts espanyoles (1918-1923); durant la Segona República espanyola, havia estat diputat a les Corts republicanes (1931-1939), ministre d’Hisenda (abril – desembre, 1931), d’Obres Públiques (desembre, 1931 – setembre, 1933), de Marina i Aire (setembre, 1936 – maig, 1937), i de Defensa Nacional (maig, 1937 – abril, 1938); i a l’exili, president del partit (1948-1951).

Prieto passaria a la història, entre altres coses, per haver ordit l’operació d’estat que va provocar la caiguda del Banc de Reus (juliol, 1931), en aquell moment, la primera entitat financera de Catalunya i la que rivalitzava amb els bancs de Bilbao i de Santander pel lideratge bancari a l’estat espanyol. El Banc de Reus —fundat el 1861 per a facilitar l’accés al crèdit al potent teixit industrial de la ciutat—, amb el decurs del temps esdevindria una entitat de gran projecció. El 1920, els seus principals accionistes, Evarist Fàbregas i Eduard Recasens, hi havien sumat els bancs de Tortosa i de Tarragona, i havien fusionat la seva entitat amb el Banc de Catalunya.

Durant la dècada del 1920-29, el Banc de Reus i de Catalunya va liderar el sector bancari català. Es va posicionar a les principals viles i ciutats de Catalunya i va obrir sucursal a París. I en l'àmbit estatal, es va convertir en la gestora única de les empreses monopolistes Campsa i Cepsa, productora i distribuïdora —respectivament— de carburants (1927). També durant aquella etapa, Fàbregas i Recasens —com a personalitats destacades del món bancari de l’època— assessorarien el govern del règim dictatorial de Primo de Rivera en la creació del Banc de Crèdit Local (1925) i del Banc Exterior d’Espanya (1927).

Però, malgrat tot, Fàbregas i Recasens eren amics personals del diputat a l’exili Francesc Macià i compartien amb el futur president la idea que a Catalunya li calia un instrument financer públic propi. Quan Macià es va convertir en president de Catalunya (1931), van iniciar converses secretes per a convertir el Banc de Reus i de Catalunya en el banc públic de la Generalitat. Segons alguns historiadors, es va produir una filtració (probablement el mateix conseller de Finances, el lerrouxista Casimir Giralt), i el govern de la República, temorós que Catalunya crees instruments d’autogovern, va encarregar a Prieto l’enfonsament de l’entitat.

El 5 de juliol del 1931, sense avís de cap mena, Prieto signava l’ordre de retirada d’uns 16 milions de pessetes —l'equivalent al 15% dels saldos dipositats a l’entitat—, que van ser transferits als bancs de Bilbao i de Santander i que van provocar que l’entitat reusenca no pogués atendre els venciments d’aquella data. Tot seguit, el mateix ministre socialista va ordenar escampar la brama que el Banc de Reus no atenia les seves obligacions, fet que provocaria una onada de pànic i la retirada dels dipòsits dels petits impositors. El 7 de juliol del 1931, l’oficina central de l’entitat, situada al Raval de Santa Anna de la capital del Baix Camp, tancava per sempre.