Tal dia com avui de l’any 687, a Toledo; moria el rei Erivigi, que havia governat la monarquia visigòtica des de l’any 680. L’accés al tron d’Erivigi i el destí que va tenir el seu successor expliquen el procés de descomposició en què estava immers l’estat visigòtic. El seu predecessor, el rei Wamba, havia destacat per la derrota militar i la  repressió política que havia infligit a les elits secessionistes de la Tarraconense i de la Narbonense; que l’any 673 s’havien independitzat i havien coronat el seu líder Flavius Paulus “rei dels visigots de septentrió”.  No obstant això, els independentistes haurien recuperat posicions, i cap al 680 ja ocupaven destacats càrrecs palatins.  

Va ser així com Erivigi va arribar al tron. Segons la Crónica Albeldense, a principis de novembre de 680, el rei Wamba va patir un infart cerebral que el va incapacitar per a continuar governant. En aquell moment, es va produir una mena de pronunciament protagonitzat pels partidaris del seu antecessor, el rei Recesvint (que havien estat apartats del poder pel cop d’estat que havia entronitzat Wamba); i pels descendents ideològics de la rebel·lió de Flavius Paulus (que s’havien infiltrat a la cort de Toledo). En aquell context de lluites intestines, els partits que havien assolit el poder s’havien confabulat per a coronar Ervigi.

Però el regnat d’Ervigi va ser caòtic. Wamba (que, encara, va viure vuit anys més retirat a les seves propietats del nord de la península, 688) i els seus partidaris (concentrats a la vall del Duero); van hostilitzar permanentment Ervigi. I l’Església va aprofitar la feblesa del rei per a obtenir importants concessions polítiques i patrimonials, i per a promoure la legislació i l’aprovació de les primeres lleis antijueves de la història peninsular. Ervigi, conscient de la seva debilitat, i tement que a la seva mort la seva família podia ser exterminada pel partit rival, va casar la seva filla Cixilo amb Ègica, cap del partit de Wamba.

Ègica va dividir els seus opositors, afavorint el partit independentista de la Tarraconense i de la Narbonense; i perseguint fins a l’extenuació la família i els acòlits del seu difunt sogre. Va revertir moltes lleis favorables a l’Església promulgades pel seu sogre, i les jerarquies eclesiàstiques el van intentar deposar. Però va sortir reforçat d’aquella crisi i va transmetre la corona al seu fill Vitiza (700), posteriorment derrocat per un cop d’estat liderat per Roderic (710), cap del partit del difunt Wamba i de les jerarquies eclesiàstiques. Roderic, abandonat pels vitizians va morir a la batalla de Riu Guadalete (711); que significaria la fi de la monarquia visigòtica hispànica.