Tal dia com avui de l’any 1582, fa 440 anys, a Tomar (Corona portuguesa); moria Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, III duc d’Alba i conegut com “el carnisser de Flandes”; per l’extrema brutalitat amb la qual va reprimir els moviments de contestació locals a la política integrista catòlica de la monarquia hispànica. Entre 1567 i 1573 va ser governador hispànic als Països Baixos, en un moment en què el luteranisme ja s’havia consolidat plenament entre la societat de les províncies del nord (els futurs Països Baixos neerlandesos); i la societat d’aquest territori havia iniciat el camí de la lluita per la seva independència.

L’integrista Felip II havia intentat implantar la Inquisició hispànica als Països Baixos; i per a assolir aquell objectiu havia nomenat el cardenal Granvela president del Consell d’Estat dels Països Baixos (1556). Però l’extrema violència que va emprar va tenir un efecte contraproduent, i, finalment, va ser cessat (1564). Margarida de Parma, germanastra de Felip II i antecessora d’Alba, va pagar el preu polític dels terrorífics excessos de Granvela i va ser rellevada el 1567. En aquell moment Alba, conscient que no podria imposar la Inquisició, va instaurar un succedani repressiu anomenat oficialment Tribunal de Tumultos, i extraoficialment Tribunal de la Sang.

Durant els anys de govern d’Alba (1567-1573); el Tribunal de Tumultos va detenir i jutjar més de 10.000 persones; i va dictar més de 1.000 penes capitals i més de 8.000 ordres de confiscació de béns i desterrament. Però allà on Alba va donar l’autèntica mesura de la seva inhumanitat seria en l’assalt i saqueig de la ciutat d’Anvers (4 de novembre de 1576). Els “Tercios” castellans a Flandes, a les ordres d’Alba, van entrar a la ciutat al crit de “España, ... a sangre, a carne, a fuego, a saco”; i van assassinar més de 10.000 civils (el 10% de la població de la ciutat) que van morir apunyalats, tirotejats, empalats, mutilats, decapitats o carbonitzats.

Alba no va pagar mai pels seus crims, i va morir plàcidament al seu llit a la que per l’època era l’avançada edat de setanta-quatre anys.