Tal dia com avui de l’any 1099, fa 924 anys, a València (llavors domini senyorial del Cid), moria Rodrigo Díaz de Vivar, més conegut com el “Cid Campidoctor” o “Cid Campeador”, expressions del castellà medieval que podríem traduir com “senyor guanyador de la terra”. El Cid, nascut el 1045 al comtat de Castella (regne de Lleó), havia estat un dels molts empresaris de la guerra que sovintejaven en aquella Europa medieval, sobretot en la zona de contacte i de conflicte entre les civilitzacions cristiana i musulmana. Aquest tipus d’activitat, que era molt lucrativa, era exercida per colles organitzades i dirigides per un cap, que combatien per al millor postor.

Aquest era el cas del Cid, que liderant la seva pròpia colla de guerrers, va combatre a les ordres de Sanç de Castella, el primer sobirà independent castellà, o a les ordres d’al-Muqtadir i d’al-Mutaman, reis àrabs de Saragossa. En la comissió d’aquests serveis va devastar els exèrcits de Sanç Ramir, rei d’Aragó, i de Ramon Berenguer II, comte independent de Barcelona. Aquestes frivolitats li acabarien passant factura. Pedro Ansúrez, canceller del rei Alfons de Castella (el fill i successor de Sanç de Castella) i parent del comte d’Urgell i del rei d’Aragó, provocaria el seu desterrament. Amb la seva “mesnada” (host) es va exiliar a la Saragossa musulmana (1088).

Des d’allà va portar a terme la campanya sobre la València musulmana, que culminaria amb la conquesta i creació d’un domini senyorial a la zona (1092). Durant aquella etapa (1092-1099) va bastir relacions diplomàtiques amb diversos dominis cristians (Barcelona, Aragó, Navarra, Gènova, Pisa). Va perdre en combat el seu únic fill mascle, i va casar la seva filla petita Maria, amb Ramon Berenguer III de Barcelona, i la seva filla gran Cristina, amb Sanç Garcés, futur rei de Navarra. Maria va morir prematurament i les seves filles van ser casades amb barons feudals catalans. I Ramon Berenguer III es va casar amb Dolça de Provença per a engendrar Ramon Berenguer IV.

El domini senyorial del Cid no va alterar el paisatge sociocultural de València. La “mesnada” sempre va ser un corpus social molt minoritari. Durant el seu govern, no es va estimular cap mena de repoblació cristiana. I la València de l’època, ja no conservava cap element lingüístic, cultural o religiós de l’etapa romano-visigòtica. Per aquest motiu, quan passat un segle, Jaume I (1232) va esgrimir els hipotètics drets que li corresponien per l’herència de Maria Díaz, i va conquerir el territori, es va trobar una ciutat totalment arabitzada. Seria la repoblació catalana —i en menor mesura aragonesa i occitana— qui trasplantaria la llengua romànica que avui és el valencià.