Tal dia com avui de l’any 1852, fa 171 anys, a Madrid, moria el militar Francisco Javier Castaños Aragorri, que havia estat el primer capità general efectiu que Ferran VII havia imposat al seu retorn de França (1814). Cal recordar que Ferran VII s’havia venut la corona espanyola a l’emperador Napoleó (Baiona, 1808), a canvi del tron d’Etrúria (un regne satèl·lit de Versalles creat pels francesos sobre les fronteres de l’antic ducat de Toscana); una pensió anual i vitalícia de quatre milions de francs francesos; i el compromís de trobar-li una esposa entre la reialesa europea. També cal recordar que Napoleó només va complir amb la segona clàusula (la pensió anual).

El 1814, amb Napoleó derrotat i derrocat, les potències guanyadores van obligar Ferran VII a renunciar al tron de Florència i a retornar al regne espanyol. El 22 de març de 1814 travessava la frontera hispanofrancesa per Figueres; i amb el suport de les classes més reaccionàries de l’Espanya de l’època va derogar la Constitució promulgada a Cadis (1812) i va ordenar la persecució de tots els elements contraris a l’absolutisme reial. En aquest punt és quan va entrar en joc Castaños, que durant el règim bonapartista de Josep I, havia dirigit, ocasionalment, l’exèrcit rebel. Havia guanyat la batalla de Bailèn (1808), però havia perdut les de Tudela (1808) i de Somosierra (1809).

Castaños va ser nomenat capità general de Catalunya amb la missió de perseguir i erradicar l’important focus revolucionari que havia sorgit a finals del segle anterior (amb la Revolució Francesa) i que s’havia multiplicat durant l’etapa que Catalunya havia estat incorporada al Primer Imperi francès (1808-1814). Durant els cinc anys que va ostentar aquest càrrec (1815-1820), va desplegar una brutal repressió contra totes les persones contràries al règim absolutista de Ferran VII (liberals, afrancesats, maçons, republicans i ateus), que impulsaria moltes persones a l’exili i obligaria els cenacles intel·lectuals del país a refugiar-se en la clandestinitat.

El 14 de març de 1820, quan esclata el moviment revolucionari de Barcelona, Castaños ha d’escapar a negra nit per salvar la vida. Fuig custodiat per un escamot militar. I a la mort de Ferran VII (1833), els nous governs liberals de l’època de la regent Maria Cristina (vídua del difunt rei); el marginen políticament i socialment fins a desaparèixer de l’escena pública. Segons els seus biògrafs va viure fins als 94 anys (havia nascut el 1758); però malgrat que havia acumulat un extens patrimoni, la mala administració el va conduir a la misèria. El “policia” del “rey felón” a Catalunya, va morir en la més absoluta indigència.