Tal dia com avui de l’any 1558, fa 465 anys, a Yuste (Corona castellanolleonesa), moria Carles de Gant, que havia estat monarca dels diversos estats que formaven el conglomerat hispànic creat pels seus avis materns (Ferran de Catalunya-Aragó i Isabel de Castella i Lleó) i d’una part dels dominis que formaven el conglomerat austríac creat pels seus avis paterns (Maximilià d’Àustria i Maria de Borgonya). Carles també havia estat emperador electe del Sacre Imperi Romanogermànic (un mosaic d’estats independents del centre d’Europa). La historiografia nacionalista espanyola l’ha anomenat Carles I d’Espanya i V d’Alemanya, però a l’època en què va regnar ni Espanya ni Alemanya no existien com a entitats polítiques.

La coronació de Carles de Gant representaria el triomf dels Habsburg sobre els Trastàmara en la lluita per a dominar l’imperi que havien creat els seus avis materns i paterns després de la doble unió matrimonial de Joan (fill de Ferran i Isabel) i Margarida (filla de Maximilià i Maria), i de Felip el Bell (fill dels sobirans austroborgonyons) i Joana la Boja (filla dels Reis Catòlics). El propòsit de Ferran era, en el termini de dues generacions, unir tots aquests dominis en la persona d’un rei Trastàmara. Però la inesperada mort sense descendència de Joan (1496) havia deixat sense possibilitats aquesta opció. Seria Carles, el fill de Felip i Joana, cognomenat Habsburg, qui acabaria reunint tota l'herència dels avis.

Carles de Gant havia nascut (1500) i s’havia criat a Flandes, a la cort dels seus avis paterns, i durant la seva infantesa i primera joventut no va viatjar mai a la península Ibèrica, fins dos anys després de la mort del seu avi matern i antecessor, Ferran el Catòlic (1518). Durant aquell interregne, els poders peninsulars van intentar adequar-se al nou rei i a la nova cultura política que arribava amb Carles i el seu gabinet. Però els primers anys del seu regnat van ser molt convulsos (Revolucions dels Comuneros a Castella, i de les Germanies al País Valencià i Mallorca). La brutalitat que va esmerçar per a esclafar aquests moviments el convertiria en un personatge molt impopular, que només la historiografia moderna ha aconseguit rescatar de la foscor.