Tal dia com avui de l’any 1458, fa 565 anys, a Roma, moria Alfons de Borja, que havia estat el 209è pontífex de l’Església Catòlica com a Calixt III (Callistus Tertius). Alfons, el primer papa de la nissaga de pontífex Borja, seria, també, el primer vicari de Crist catalanoparlant de la història. Segons la investigació de l’historiador jesuïta català Miquel Batllori (1909-2003), Alfons havia nascut el 31 de desembre de 1378 en una alqueria (una explotació agrària) de Xàtiva (llavors regne de València) anomenada Torreta de Canals, propietat dels seus pares, que en la documentació de l’època són identificats com Domènec (“un bon home, llaurador de Xàtiva”) i Francina.

La posició benestant de la família va permetre enviar Alfons a estudiar. Va cursar la carrera de lleis a la Universitat de Lleida i posteriorment va ser professor a la mateixa institució. La seva sapiència i la seva eloqüència no van passar desapercebudes, i van cridar l’atenció del pontífex cismàtic Benet XIII, conegut, també, com a papa Luna i protegit pels reis catalanoaragonesos (tant els Bel·lònida com els Trastàmara). Durant el regnat de Martí I, el darrer Bel·lònida va ser nomenat canonge de la seu lleidatana, i poc després de l’entronització de Ferran I, el primer Trastàmara, va ser elevat a la categoria de bisbe de la diòcesi ilerdense.

Alfons va ser un fidel defensor de la nova dinastia Trastàmara. Va tenir un paper destacat en el fracàs de l’atac de Jaume d’Urgell (1413) a Lleida que va precipitar la fi de la revolta contra Ferran I. Aquest posicionament obeïa a dues causes: la primera ideològica (Alfons procedia d’un corpus social format per la petita oligarquia urbana, totalment contrària al projecte involucionista de l’Urgell), i la segona personal (la seva carrera política es projectava amb força a l’ombra de la nova dinastia). Posteriorment, Alfons el Magnànim (fill i successor de Ferran I), li va encomanar diverses missions diplomàtiques que va complir molt satisfactòriament.

Alfons el Magnànim el va recompensar prestant-li tot el seu suport en la cursa per assolir el setial de Sant Pere. Va ser nomenat cardenal el 2 de maig de 1444, vint-i-tres mesos després de la conquesta catalana de Nàpols i amb les armes del Magnànim retronant a les portes de Roma. I el 8 d’abril de 1455 va ser elegit pontífex de l’Església Catòlica. Una de les primeres mesures que va dictar va ser la canonització de Vicent Ferrer, que anys abans havia profetitzat que Alfons s’asseuria al setial de Sant Pere. Seixanta anys després de la seva mort (1518) les seves despulles van ser, definitivament, dipositades al temple de Santa Maria de Montserrat, de Roma.