Tal dia com avui de l’any 1810, fa 214 anys, a Sevilla, moria Francisco Cabarrús Lalanne, negociant, banquer, ministre de Finances amb el rei Josep I Bonaparte. Cabarrús, nascut el 1752 a Baiona (País Basc francès), fill d’una família de la Gascunya de llarga tradició comercial i radicat al regne espanyol des dels divuit anys (1770), havia estat un exitós comerciant que es guanyaria la confiança del poder i que emprendria diversos projectes de gran envergadura. Els més coneguts serien el Banco de San Carlos (futur Banc d’Espanya, emissor de paper moneda), la Reial Companyia de Filipines (empresa monopolista de comerç amb la, llavors, colònia espanyola de Filipines), i el Canal de Cabarrús (que posteriorment s’anomenaria Canal de Isabel II).

Però el projecte de més envergadura que va emprendre, i el més desconegut, va ser la construcció d’un canal de navegació que havia d’unir Madrid amb Sevilla (a través de la Manxa i del congost de Despeñaperros). Aquell projecte va ser dissenyat el 1785 per l’enginyer francès Charles Lemaur per encàrrec de Cabarrús. Però l’enorme pressupost de l’obra i les dificultats financeres del Banco de San Carlos van paralitzar l’obra el 1789. Durant els deu anys següents (1789-1799) es van reprendre esporàdicament. Finalment, l’ensorrament de la presa d'El Gasco situada a la capçalera del canal (14 de maig de 1799) i la fallida del Banco de San Carlos (7 d’octubre de 1799) provocarien l’abandonament definitiu del projecte.

Cabarrús havia projectat un primer tram (Las Rozas a Madrid) que es destinaria al transport de pedra per a les construccions públiques a la capital espanyola. I la resta del traçat (Madrid a Sevilla) per concentrar el flux de persones i mercaderies des de la cort fins al mar i a la inversa. Aquell fracàs va ser aprofitat pels seus nombrosos enemics (l’aristocràcia latifundista castellano-andalusa), però després, amb la coronació de Josep I (1808), recuperaria la influència que havia tingut anteriorment. Va morir a Sevilla, als 58 anys, i va ser enterrat a la catedral, però al retorn de Ferran VII (1814), la seva tomba va ser profanada i les seves despulles van ser llançades al Guadalquivir, a les mateixes aigües que havia imaginat que, algun dia, unirien Madrid i el mar.