Tal dia com avui de l’any 1978, fa 45 anys, a Barcelona, moria l’historiador, etnòleg, activista i polític Josep Maria Batista i Roca, que havia estat una de les figures més destacades de l’independentisme iniciàtic català del segle XX. Batista i Roca, nascut a Barcelona el 1895, es va formar acadèmicament i professionalment a Londres, a Oxford i a Dublín. En aquesta darrera destinació (dècada de 1920) va rebre la influència del moviment independentista irlandès en plena lluita contra la dominació britànica. En retornar a Catalunya (1926) va crear diverses organitzacions secretes (Palestra, Grup 1640) que perseguien l’objectiu de la independència.

L’any 1931, amb la proclamació de la República i la restauració de la Generalitat, va crear una Guàrdia Cívica al voltant de la figura del president Macià, que havia d’esdevenir la Guàrdia Nacional de Catalunya. I durant els Fets d’Octubre (6 d’octubre de 1934) va donar suport a la proclamació de la República catalana dins la República federal espanyola del president Companys. Però en aquella faceta en la qual és menys conegut; i en la que, en canvi, va adquirir una extraordinària rellevància, seria en la d'impulsor i mitjancer per a la creació d’una zona desmilitaritzada i d’administració internacional a Catalunya durant la Guerra Civil Espanyola (1938).

El 15 d’abril de 1938 les tropes rebels assolien la Mediterrània per Vinaròs (País Valencià) i trencaven la zona republicana en dues parts aïllades. Al nord quedava Catalunya en solitari; i les parts en conflicte van fiar el resultat d’aquella guerra a la decisiva batalla de l’Ebre (25 de juliol a 16 de novembre de 1938). En aquell punt, el govern francès presidit per Edouard Daladier va preveure un escenari desfavorable a la República, que provocaria un colossal exili a França, com acabaria passant mesos després (desembre, 1938 – febrer, 1939). I amb el govern britànic, presidit per Neville Chamberlain, van iniciar converses per trobar una solució a la crisi que s’apropava.

En aquestes converses hi van participar, com a elements clau, Josep Maria Batista i Roca, en aquell moment una de les figures més rellevants de l’independentisme català; i Nicolau Maria Rubió i Tuduri, delegat de la Generalitat a Londres. Aquell pla consistia a crear una zona desmilitaritzada i d’administració internacional entre el riu Tordera (al sud) i els Pirineus (al nord). Però l’oposició del president Companys, que hi va veure l’embrió d’una futura Catalunya independent, no ho va fer possible. Acabada la guerra (1939), Batista i Roca es va exiliar a Anglaterra, va impartir la docència a Oxford i va ser el creador de l’Anglo-Catalan Society.