Mor l’arquebisbe castellà que volia usurpar València a Jaume I

Tal dia com avui de l’any 1247, fa 776 anys, moria a Vienne (regne de França), Rodrigo Jiménez de Rada (Puente la Reina, regne de Navarra, circa 1170), que havia estat arquebisbe de l’arxidiòcesi de Toledo (corona castellanolleonesa) des del 27 de febrer de 1209 fins a la seva mort. Jiménez de Rada, anomenat “el Toledano”, va pressionar el Pontificat perquè la nova diòcesi de València, que havia passat a formar part de l’arxidiòcesi catalana de Tarragona l’endemà de la conquesta de Jaume I (1238), fos usurpada a l’església catalana i incorporada a l’arxidiòcesi castellana de Toledo.

L’arquebisbe castellà Rada argumentava que, durant l’època romano-visigòtica de confessió oficial cristiana i de creació dels caps d’arquebisbat i de bisbat (el baix imperi i la monarquia visigòtica, segles IV a VIII), la seu diocesana valenciana havia format part de l’arxidiòcesi toledana. Aquelles divisions se superposaven al mapa administratiu d’origen romà: la capital provincial (de la Tarraconense, de la Cartaginense, de la Lusitània) era erigida en seu arxidiocesana, i la capital conventual (la sotsdivisió provincial) era elevada a seu diocesana.

Però el veritable propòsit de l’arquebisbe Rada era crear un corredor en territori catalanoaragonès subjecte a l’autoritat eclesiàstica castellana, que havia d’actuar com un element desestabilitzador, i que tenia l’objectiu d’usurpar València als catalans. La disputa per la conquesta de València venia de lluny. Abans de l’any 1000, els reis de Castella, els de Navarra i els d’Aragó havien promogut campanyes de saqueig i de botí en territori del regne taifa de València. I passat l’any 1000, el mercenari castellà Rodrigo Díaz de Vivar, s’havia emparat de la ciutat i horta valencianes i havia creat un domini efímer.

Seria durant els primers anys de regnat de Jaume I (1229-1238) que València (el país i la ciutat) serien incorporats als dominis del Casal de Barcelona. Jaume I va argumentar que en l’època romano-visigòtica, la meitat nord del territori valencià era de la província i del conventus Tarraconense (en aquest cas la divisió i la sotsdivisió tenien el mateix nom), i va esgrimir que València (la ciutat i el país) li corresponia per dret, perquè la filla i hereva de l’últim rei cristià valencià havia estat María Díaz de Vivar, esposa del seu rebesavi Ramon Berenguer III.