Tal dia com avui de l’any 1157, fa 865 anys, al congost de Despeñaperros (llavors califat almohade de Sevilla); moria el rei Alfons VII de Lleó, de Galícia i de Castella. Alfons VII va morir sobtadament i inesperadament durant el viatge de retorn d’una campanya d’obtenció de botí al territori musulmà de la vall del Guadalquivir. Aquell fet havia de tenir una gran transcendència perquè era el monarca més poderós de la península Ibèrica. Els seus dominis abastaven la cornisa cantàbrica (des de Biscaia fins a Galícia), la conca del Duero, i la vall de la riba dreta del Tajo. Per aquest motiu es va intitular “Imperator Totis Hispania” (emperador de totes les Espanyes). Però després de la seva mort, els seus dos fills es van repartir el regne, separant Lleó i Castella. 

Alfons VII estava casat amb Berenguera de Barcelona, filla de Ramon Berenguer III, comte independent de Barcelona. A través de Berenguera, les cancelleries de Lleó i de Barcelona van construir una relació molt estreta que contrastava amb l’actitud agressiva i hostil que el lleonès mantenia amb Navarra i amb Aragó. Alfons VII reclamava els seus drets sobre aquestes corones, i quan el rei aragonès Alfons el Bataller va morir sense descendència (1134) va ocupar La Rioja (que formava part de Navarra) i Saragossa (la principal ciutat d’Aragó). No es va retirar de Saragossa fins que el seu cunyat Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona, va veure confirmada la seva condició d’home principal d’Aragó, per donació del rei aragonès Ramir II (1150).

Durant els governs d’Alfons VII i de Ramon Berenguer IV, les cancelleries de Lleó i de Barcelona van intensificar la seva relació. Fins a l’extrem que van pactar les respectives zones de projecció cap a les regions ocupades pels musulmans. Aquell pacte, anomenat Tractat de Tudillén (1151), contemplava que els catalans ocuparien la totalitat de les valls dels rius Xúquer i Segura; des del seu naixement fins a la seva desembocadura. Això seria els territoris dels actuals País Valencià; Múrcia; les províncies castellanomanxegues de Conca i d’Albacete, i l’extrem nord i nord-est de les províncies d’Almeria, de Jaén i de Granada. Posteriorment a la mort d’Alfons VII i de Ramon Berenguer IV, aquell tractat seria objecte de diverses revisions.