Tal dia com avui de l’any 1965, fa 58 anys, a Madrid, moria el militar Felipe Acedo Colunga, que havia estat governador civil de Barcelona entre 1951 i 1960. Durant l’exercici del seu càrrec, i amb el propòsit de silenciar l’oposició a la seva gestió, va desplegar una política personalista, autoritària i despòtica; consistent a promoure i alimentar l’enfrontament entre les diverses famílies polítiques del franquisme a Catalunya. Va instigar per enfrontar les oligarquies empresarials de la ciutat (de naturalesa catalana i que donaven suport al règim); amb els falangistes (d’origen foraster i d’ideologia bel·licista); i amb les jerarquies de l’Església catalana (que acollien i promovien la recuperació del catalanisme cultural).

Acedo Colunga havia estat nomenat després del cessament fulminant d'Eduardo Baeza Alegria, que Franco, personalment, havia responsabilitzat de l’èxit de la Vaga de Tramvies (1951), la primera gran protesta contra el règim franquista a Catalunya. I venia precedit d’una sinistra fama. Durant la Guerra Civil, havia estat fiscal en diversos consells de guerra formats pel bàndol rebel, que havien portat centenars de persones a la mort. I durant la II Guerra Mundial havia proclamat la necessitat d’exterminar delinqüents comuns, homosexuals, republicans, maçons, comunistes i catalanistes; i proposava crear un sistema que era un sincretisme entre la tradicional Inquisició hispànica i els mètodes que empraven els nazis en els camps de la mort.

Durant la seva estada a Barcelona va protagonitzar situacions extremadament ridícules. Va prohibir publicar la tira còmica “Don Felipe”, del dibuixant Joaquim Muntanyola, perquè el personatge era lleig, calb i portava el seu nom. I també va protagonitzar situacions dantesques. Va desnonar centenars de famílies humils que vivien en barraques i els va recloure a l’Estadi de Montjuïc; i, posteriorment, els va desterrar de la ciutat. Finalment, la seva estrella es va apagar de la mateixa forma que la del seu antecessor. Va ser destituït després dels Fets del Palau (1960), quan el règim franquista va constatar que, malgrat l’exili de les elits polítiques catalanes i la duríssima repressió a l’interior, el catalanisme polític havia ressorgit. Franco el va fer responsable.