Tal dia com avui de l’any 1351, fa 674 anys, a Meknès (regne marínida de Marroc), moria el rei Abu-l-Hassan ibn Uthman, que havia estat l’últim monarca musulmà que va tenir el control de la navegació per l’estret de Gibraltar. Entre 1331 i 1339 va ostentar el domini sobre les dues ribes de l’Estret (el camp de Gibraltar, al nord, i la regió de Ceuta, al sud). Aquesta estratègica posició era en mans dels poders àrabs del territori des de feia sis segles (des del 711-712, quan els exèrcits de Tarik ibn Ziyad i Mussa ibn Nussair van travessar l’estret de Gibraltar i van iniciar la conquesta de la península Ibèrica).
En assolir el tron (1331) va pressionar Mohamed IV, de la monarquia nassarita, per no renovar l’aliança que els granadins tenien amb la cancelleria de Barcelona. A partir d'aquell moment, les coques i les fustes catalanes que, des del 1321, transitaven pel mar d’Alborán i per l’estret de Gibraltar emparades en el tractat catalano-nassarita, ja no ho van poder fer més. L’estret de Gibraltar es va convertir en un pas molt perillós per a les naus catalanes i, en general, per a les de totes les potències cristianes de la Mediterrània, excepte per als genovesos, que tenien un pacte amb Abu-l-Hassan que els permetia navegar cap a les costes atlàntiques africanes amb l’única competència dels portuguesos.
Quan la cancelleria de Pere III va tenir constància que el regne marínida marroquí es debatia en una cruenta guerra civil (els partidaris d’Abu-l-Hassan contra els del seu fill Abu Inan Faris) va enviar un estol naval amb l’objectiu de destruir la marina marroquina del sector de l’Estret. El 6 de setembre de 1339, davant de Ceuta; un estol format per quinze naus catalanes (galeres i coques armades) va derrotar la marina marroquina i va trencar el monopoli musulmà sobre l’Estret que havia durat sis segles. Aquella derrota, sumada a la derrota terrestre a El Salado l’any següent (1340), contra castellanolleonesos i portuguesos, significaria la fi política del rei Abu-l-Hassan.