Tal dia com avui de l’any 1391, fa 634 anys, a Barcelona i a hora foscant, una turbamulta formada per gent de totes les condicions socials enfonsaven la porta de la muralla del call (situada al quadrant nord-oest de l’actual plaça de Sant Jaume) i es lliuraven al saqueig dels obradors i cases del barri i a l’assassinat de les persones —fins i tot famílies senceres— que defensaven les seves llars i els seus negocis. L’assalt al call de Barcelona, que es va perllongar per espai de diverses hores fins a la matinada de l'endemà, es va saldar amb l’assassinat d’unes 250 persones, les quals representaven el 5% de la comunitat jueva de Barcelona.

Aquell brutal assalt es va produir en un context de violència desfermada contra la comunitat jueva, que s’havia iniciat unes setmanes abans al sud de la corona castellanolleonesa (Sevilla, 6 de juny de 1391) i que, com un reguer de pólvora, s’havia estès arreu dels estats cristians peninsulars. En aquesta ciutat andalusa, el religiós Fernando Martínez —ardiaca de la parròquia d’Écija— havia fabricat un discurs simple, però que en un escenari de crisi profunda (Europa encara no s’havia recuperat dels terribles estralls de la Pesta Negra) va calar profundament: "Déu ens castiga perquè permetem que els assassins del seu fill visquin còmodament entre nosaltres".

Però la veritable raó obeïa a una altra motivació: les classes nobiliàries i les jerarquies eclesiàstiques, tant les castellanolleoneses com les catalanoaragoneses, van promoure un discurs que pretenia l’extermini físic d’una comunitat que havia estat, històricament, el puntal econòmic de l’estament de la corona. Durant l’assalt al call de Barcelona, el rei Joan I va ordenar que la comunitat jueva barcelonina, la qual, amb 5.000 habitants (el 15% de la població de la ciutat), era la més nombrosa de tots els països de la corona catalanoaragonesa, es refugiés al castell reial (entre els actuals carrers de Ferran, Ensenyança i Call).

No obstant això, després d’aquella tràgica nit, el call de Barcelona no es recuperaria mai. Els seus habitants supervivents es van dispersar. Les famílies més humils es van instal·lar als calls del país que no havien patit el mateix nivell de destrucció (per exemple, Tarragona). Però les elits de la comunitat van emigrar cap als calls de la península italiana (especialment cap a Liorna, Roma, Nàpols, Bolonya i Pàdua), i d’aquesta manera es va perdre un col·lectiu econòmicament molt dinàmic (la comunitat jueva de Barcelona era un dels motors principals de la recuperació del país) i, de resultes, s’intensificaria el paisatge de crisi.