Tal dia com avui de l’any 1409, fa 614 anys; el rei Martí I, anomenat l’Humà i últim sobirà de la nissaga nacional catalana Bel·lònida; signava el nomenament del mallorquí Hug Bonapart com a nou governador de la cancelleria de Barcelona a l’illa de Còrsega. Aquest territori insular havia estat incorporat a l’edifici polític catalanoaragonès el 1297, a conseqüència del Tractat d’Agnani, pel qual el Pontificat —elevat a la categoria d’àrbitre dels conflictes a la Mediterrània occidental— concedia la sobirania de Còrsega i Sardenya a Jaume II. No obstant això, el domini català sobre l’illa sempre va ser precari, a causa de la continuació intervenció de la República de Gènova en les revoltes locals anticatalanes.

Efectivament, durant un segle llarg les oligarquies locals s’havien batut en un conflicte armat entre partidaris de Catalunya i partidaris de Gènova, que havia devastat l’illa. L’any 1409 va ser nomenat Hug Bonapart; però a partir de 1412, amb la desídia del nou rei Ferran I (el primer Trastàmara), més interessat en la conquesta i dominació del regne de Nàpols, s’intensificaria la crisi; i Bonapart passaria a un segon terme. Vicentello d’Istria, cap de la facció local procatalana, es convertiria en el regent de facto; fins que va ser capturat i executat pels genovesos, Istria seria el darrer poder català a l’illa. Posteriorment, la societat es debatria en un conflicte entre independentistes i progenovesos o profrancesos.

Segons alguns investigadors, després de l’abandonament català de l’illa (1434), els Bonaparte, fugint de la repressió genovesa, es van exiliar al ducat independent de Toscana; i allí hi van ser per espai de dues generacions. A principis del segle XVI van retornar a Còrsega, per recuperar el seu patrimoni, però ja van arribar amb el cognom toscanitzat (Buonaparte). Segons aquests mateixos investigadors, Nabulione Buonaparte, futur emperador Napoleó I de França (Ajaccio, 1769) seria descendent directe d’aquesta nissaga de remot origen mallorquí. No obstant això, els mateixos investigadors que ho sostenen, admeten que és molt poc probable que Napoleó, en algun moment, hagués tingut coneixement i consciència d’aquest origen.