Tal dia com avui de l'any 1833, fa 184 anys, el ministre del govern liberal espanyol Javier de Burgos signava a Madrid el decret de divisió provincial i administrativa que esquarterava Catalunya en “provincias”. Un dels objectius d'aquella nova divisió, que afectava el conjunt dels dominis borbònics peninsulars, era “uniformar el genio, las costumbres y el idioma de los españoles todos”. La nova divisió provincial espanyola, dibuixada pel mallorquí Felip Bauzà i el basc José Agustín Larramendi —inspirada clarament en el model jacobí francès— tenia el propòsit d'eliminar, definitivament, la diversitat jurisdiccional, administrativa i cultural de l'Estat espanyol.
Des de l'ocupació militar borbònica de 1714, Catalunya havia estat articulada com una “província” única. Als anys previs a la divisió de Burgos, la Diputació de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona havien sol·licitat repetidament de mantenir la unitat “provincial” i crear sis districtes subalterns: Barcelona, Girona, Lleida, Manresa, La Seu d'Urgell i Tarragona: “La identidad del idioma, de los usos y del carácter de los catalanes ha formado entre ellos las más estrechas relaciones, que han sido más fortificadas por los vínculos de parentesco”. Tanmateix, aquesta proposta no va ser ni tan sols discutida a Madrid.
Només deu anys després, les crítiques al model divisori provincial eren devastadores. Catalunya havia conegut un conflicte institucional entre municipis que aspiraven a liderar aquelles entitats provincials, i moltes regions històriques, socials i econòmiques del Principat quedaven dividides —o en el millor dels casos, diluïdes— per aquelles noves entitats provincials. El Penedès quedaria dividit entre Barcelona i Tarragona; la Cerdanya, entre Girona i Lleida; la Segarra, entre Lleida, Barcelona i Tarragona, i la Ribagorça, entre Lleida i Osca. Les Terres de l'Ebre quedaven diluïdes dins la “província” de Tarragona; Aran, dins la de Lleida, i Osona, dins la de Barcelona.