Tal dia com avui de l’any 1640, fa 382 anys, i en el context de la crisi política que conduiria a la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59), les tropes hispàniques de Felip IV aquarterades a l’Empordà es van lliurar al saqueig, incendi i destrucció dels pobles de Montiró, Sant Feliu de la Garriga, Pelacalç, Sant Martí d’Empúries i Cinclaus, situats a la vall baixa del riu Fluvià. El comandant hispànic Juan de Garay ho va justificar com una operació de càstig contra els Margarit (fustigant les famílies pageses arrendatàries), en represàlia pel posicionament públic de Josep de Margarit com a partidari de la separació de Catalunya.
Accions com les del Baix Fluvià o com les que havien succeït poc abans a Santa Coloma de Farners i a Riudarenes (30 d’abril) van encendre, definitivament, la metxa de la revolució, anomenada dels Segadors per la seva extracció bàsicament popular. En un context de crisi política que arrencava el 1627 (el xoc entre la cancelleria hispànica i les institucions catalanes per l’intent d’imposar una fiscalitat abusiva a Catalunya), les tropes hispàniques (aquarterades a Catalunya des del 1635 sense autorització de les Corts catalanes) havien creat un escenari de terror (robatoris, incendis, violacions, amputacions, assassinats) com ho haurien fet en qualsevol país ocupat.
La devastació causada per la soldadesca hispànica al Baix Fluvià va precipitar els esdeveniments: una setmana més tard (el 7 de juny), milers de jornalers de la sega acampats al pla de Barcelona a l’espera de ser contractats van expulsar la guarnició hispànica de Sant Andreu i la van perseguir fins a l’interior de Barcelona. Durant aquella jornada, que es considera l’inici de la revolució catalana de 1640, els segadors rurals i el poble de Barcelona van incendiar les cases dels jutges de la Reial Audiència i van perseguir i assassinar alguns alts funcionaris hispànics directament relacionats amb la política repressiva hispànica.