Tal dia com avui de l’any 1939, fa 80 anys, en el context dels dies immediatament posteriors a la finalització de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), el delegat provincial de Falange Española a Barcelona proclamava la necessitat que tots els excombatents del bàndol franquista ―que no continuaven vinculats a l’exèrcit― havien de començar a treballar i de l’obligació d’inscriure’s en unes llistes disponibles a la seu falangista que els garantiria una ocupació. Aquella proclama es produïa en ple procés de “depuración de responsabilidades” dels llocs de treball ocupats per persones d’ideologia catalanista i republicana.
Es dona la paradoxa que la depuració franquista va acomiadar més treballadors que possibles candidats a suplantar-los. Només a l’administració de la Generalitat van ser acomiadats els 8.000 treballadors supervivents o no exiliats del conflicte civil. Seria a partir de llavors que, a Catalunya i especialment a les “capitales de provincia” catalanes, es produiria un monumental desembarcament d’excombatents franquistes i de personatges ideològicament vinculats amb el cop d’estat militar de 1936 ―procedents d’altres indrets de l’estat espanyol― que passarien a suplantar els treballadors catalans que havien estat víctimes del procés de depuració ideològica.
Aquella maniobra tenia el doble propòsit de satisfer econòmicament aquella massa d’elements considerats “de adhesión inquebrantable al régimen” i, a la vegada, desplaçar de la centralitat social i condemnar a la marginalitat econòmica totes les persones d’ideologia catalanista i republicana. Els camps professionals més afectats serien l’administració pública (ajuntaments i diputacions), les escoles i la universitat, els hospitals, les companyies de transport de viatgers i les empreses de subministrament energètic. També, el règim franquista depuraria i suplantaria ideològicament bona part de les concessions de venda de tabac, de transport de mercaderies i de llicències de taxi.