Tal dia com avui de l’any 1939, fa 83 anys, en el context de les setmanes immediatament posteriors a l’ocupació franquista de Barcelona, les noves autoritats del règim dictaven una ordre que obligava totes les persones residents a Barcelona que no estaven empadronades a abandonar la ciutat en un termini màxim de 48 hores. Aquella ordre, publicada per la premsa el 18 de febrer (La Vanguardia Española) havia estat signada el dia anterior (17 de febrer de 1939) pel coronel José Ungria Jiménez, que signava com a Jefe del Servicio Nacional de Seguridad. En aquella ordre s’advertia que l’incompliment d’aquella disposició podia comportar “severas sanciones”.
Des dels segles de la plenitud medieval catalana (XIII i XIV) Barcelona havia estat una ciutat amb una quantitat important de població flotant (residents no empadronats), que s’havia intensificat des de la Revolució Industrial (segle XIX). Aquest grup, que els investigadors estimen que estaria format per una forquilla entre el 5% i el 10% de la població (l’any 1939, entre 50.000 i 100.000 persones), tradicionalment estava integrat per un grup molt heterogeni. Però en aquells moments destacava la presència de persones i famílies procedents del medi rural català que s’amagaven a la gran ciutat fugint de la terrible repressió desfermada als seus pobles d’origen.
Ungria, l’arquitecte del sistema de repressió franquista a Barcelona (va reclutar una gran quantitat de conserges i taxistes com a delators, i va participar en la confiscació de béns a empresonats, exiliats i morts republicans), pretenia ressituar aquells refugiats en els seus llocs d’origen, perquè les noves autoritats locals hi projectessin tota la seva fúria venjativa. En molts casos, aquests refugiats no tenien altra implicació amb les institucions republicanes que la seva participació en la política municipal, però arrossegaven vells conflictes personals amb els nous capitostos locals del règim per qüestions com ara disputes de tipus sentimental o pels límits de finques.