Tal dia com avui de l’any 1939, fa 79 anys, la premsa de l’època es feia ressò que Ramón Serrano Suñer, ministre de Governació del segon govern franquista (11/08/1939-20/05/1941) havia signat el dia 12 l’ordre ministerial que concedia la Medalla Penitenciaria de Oro a Isidro Castrillón López que, des de l’ocupació de Barcelona (26 de gener de 1939), era el màxim responsable carcerari del règim dictatorial a Catalunya. Segons diverses fonts documentals era el responsable d’una vintena de centres penitenciaris que, en alguns moments van arribar a concentrar 50.000 reclusos; i era, també, l’autor de la cita “Hablo a la población reclusa; tenéis que saber que un preso es la diezmillonésima parte de una mierda”.
Castrillón tenia una trajectòria estretament relacionada amb la rebel·lió militar de 1936. Segons la premsa de l’època, a l’esclat del conflicte (juliol de 1936) era director de la Presó Provincial d’Àvila i, sense cap ordre judicial, va excarcerar el líder falangista castellà Onésimo Redondo “y demás falangistas que allí sufrían cautiverio”. Poc després, la Junta de Burgos (el govern franquista durant el conflicte) el nomenaria director de la Presó Provincial de Guipúscoa “prestando relevantes servicios”. I més tard “cuando las tropas del invicto Generalísimo Franco conquistaron para España Barcelona y toda la región catalana fué designado para la organización de todas las prisiones, donde ha continuado su labor con satisfacción”.
Foto de les cues de racionament els primers mesos posteriors a l'ocupació franquista. Font: Blog The Spanish Civil War.
Durant els primers anys de la postguerra, Castrillón seria el carceller de Catalunya amb plena satisfacció del règim dictatorial franquista i de les seves polítiques repressives; i seria, també, l’arquetip de l’alt funcionari destinat a Catalunya amb una missió concreta. Des de la presó Model de Barcelona, dirigiria l’etapa més negra de la història penitenciària de Catalunya. Faria bona la seva cita: massificaria la presó Model que, l’any 1940, arribaria a concentrar 18.000 reclusos (vint-i-dues vegades la seva capacitat), la convertiria en un santuari de càstigs i de tortures i en un contenidor de malalties (xarampió, diftèria, varicel·la, escarlatina, tuberculosi) que, al marge de les execucions dictades pels tribunals militars franquistes, costarien un mínim de 422 morts.