Tal dia com avui de l’any 1855, fa 163 anys, moria a Madrid el compositor d’òpera català Ramon Carnicer i Batlle; que passaria a la història pel truculent succés (1827) que el va portar a treballar, detingut per ordre del rei Ferran, en la direcció dels teatres de la cort madrilenya. Carnicer, nascut a Tàrrega (Urgell) l’any 1789, havia fet una carrera fulgurant que l’havia convertit en una de les principals figures operístiques d’Europa. Als set anys (1796) havia ingressat per oposició al cor de la catedral de la Seu d’Urgell. I als disset anys (1806) es traslladaria a Barcelona, seria format pels mestres de capella de la catedral i entraria en contacte amb les figures més rellevants del panorama operístic continental.

L’any 1815, amb només vint-i-sis anys, seria comissionat per la junta d’accionistes del Teatre de la Santa Creu (actual Teatre Principal de la Rambla), a Barcelona —llavors la institució operística més prestigiosa de l’Estat espanyol— per a viatjar a Itàlia i contractar la millor companyia possible. Poc després, amb vint-i-nou anys (1820) ja ocupava la direcció del Teatre. L’any 1823, amb la fi del Trienni Liberal, es va veure obligat a exiliar-se a París amb la seva família. L’estada a París —llavors capital mundial de les arts— no tan sols li permetria completar la seva formació, sinó que també viatjar arreu d’Europa contractat pels millors teatres del continent. Entre 1826 i 1827 va residir a Londres dirigint diversos teatres. Allà compondria, per encàrrec, l’himne nacional de Xile.

Quan la situació política espanyola es va normalitzar (1827), va ser reclamat de nou per dirigir el Teatre de la Santa Creu. En arribar a Barcelona, va rebre una carta del rei Ferran VII, oferint-li la direcció dels madrilenys Teatro de la Cruz i Teatro del Príncipe. La negativa de Carnicer va ser resolta pel rei amb l’ús de la força: amb el pretès càrrec de desobediència, va ordenar la seva detenció i trasllat a una penitenciaria de Madrid. I un cop empresonat no li va permetre obtenir la llibertat si, prèviament, no acceptava dirigir els teatres cortesans madrilenys. Finalment, obligat per les circumstàncies, acabaria dirigint aquells teatres durant set temporades; i una de les primeres normes modernitzadores que imposaria seria la prohibició de tocar amb la capa posada.