Tal dia com avui de l’any 1114, fa 904 anys, un exèrcit format per tropes catalanoprovençals, pisanes, florentines i pontifícies, després de trenta dies de setge, prenia a l’assalt la ciutat musulmana d’Eivissa. Aquella conquesta, concebuda com una operació militar de càstig i destrucció de les bases de la pirateria musulmana de la Mediterrània occidental, no va comportar l’annexió efectiva de l’illa. Les fonts documentals revelen que, un temps després, quan el valí d’Eivissa Abu-al-Mandir ―que havia fugit poc abans de la conquesta― va retornar a l’illa amb reforços almoràvits, va trobar la ciutat d’Eivissa totalment destruïda i el territori completament devastat.

És, precisament, en aquestes fonts on per primer cop en la història s’esmenta la naturalesa catalana del comte de Barcelona i dels seus combatents. El Liber maiolichinus de gestis pisanorum illustribus (Llibre mallorquí de gestes il·lustres dels pisans) redactat a Pisa entre el 1117 i el 1125, es refereix a Ramon Berenguer III, comte independent de Barcelona i de Provença, com a “dux Catalanensis” (duc català) i com a “rector Catalanicus hostes” (guia dels exèrcits catalans). Del mateix comte i dels seus barons diu que són “Catalanicus heros” (herois catalans), i es refereix al conjunt de la seva tropa com a “Christicolas Catalanenseque” (cristians i catalans).

La pressió que els almoràvits exercien sobre la frontera sud del comtat de Barcelona (Penedès, Camp de Tarragona) va obligar Ramon Berenguer III a replegar les seves tropes i retornar al Principat a finals del 1115 i principis del 1116. L’efímera dominació sobre Eivissa i sobre Mallorca (conquerida poc després en el decurs de la mateixa operació) no impediria l’interès creixent dels comtes catalans sobre les Mallorques. Aquella expedició, coneguda com la “Croada Catalano-Pisana” seria el punt de partida de posteriors operacions militars, que culminarien amb les conquestes de Jaume I (Mallorca, 1229 i Eivissa, 1235), i d’Alfons III (Menorca, 1285).