Tal dia com avui de l’any 1936, fa 83 anys, el Parlament de Catalunya, suspès pel govern de la República espanyola després dels Fets del Sis d’Octubre (1934), reobria les portes i recuperava les funcions i l'activitat. El Parlament havia estat suspès per ordre del Consell de Ministres de la República ―presidit per l’anticatalanista Alejandro Lerroux― simultàniament a la detenció i empresonament del govern de Catalunya (president i consellers) i a la intervenció de la Generalitat. Durant setze mesos (entre el 7 d’octubre de 1934 i el 16 de febrer de 1936), la coalició governamental formada per la CEDA, de Gil-Robles, el PRR, de Lerroux, i el Partido Agrario, de Martínez de Velasco, van mantenir la suspensió paral·lelament a la intervenció de la Generalitat i a l’empresonament del Govern de Catalunya.

El 16 de febrer de 1936, es van celebrar les terceres eleccions generals de la República espanyola. Els partits d’esquerra (espanyols i catalans) havien acudit a aquells comicis amb la promesa electoral que restaurarien la sobirania i la dignitat de les institucions catalanes i l’amnistia del govern català. Esquerra Republicana, que presentava el president empresonat Lluís Companys com a cap de llista, va obtenir els millors resultats de la seva història en unes eleccions generals (37 diputats) i es convertien en la cinquena força política a les Corts republicanes. Sumats als resultats del PSOE ―d'Indalecio Prieto― (99 diputats), la Izquierda Republicana ―de Manuel Azaña― (87 diputats), la Unión Republicana ―de Martínez Barrio― (38 diputats) i el PCE ―de José Díaz i Dolores Ibárruri― (17 diputats), reunien 278 dels 473 escons a les Corts Republicanes.

No obstant això, la premsa catalana d’ideologia conservadora (que havia donat suport a les candidatures de la Lliga Catalana-Front d’Ordre, hereus de la Lliga Regionalista, les grans derrotades en aquells comicis) manifestava obertament els seus dubtes a la necessitat de reobrir el Parlament. El diari La Vanguardia, en un editorial publicat en l'edició del 25/03/1936, deia textualment: “Tal vez haya sido un error para Cataluña ir a la creación de un Parlamento de tipo arcaico, como pieza maestra de su régimen autonómico. Se podría gobernar muy bien la región, sin ese órgano farragoso y pasado de moda, demasiado semejante en miniatura al Congreso de Madrid (...) En este aspecto, hay que reconocer que el régimen municipal de Cataluña es inmensamente superior a su régimen parlamentario”.