Tal dia com avui de l’any 1897, fa 125 anys, a Sevilla, moria Maria Lluïsa Ferranda de Borbó-Dues Sicílies, filla del rei Ferran VII i de la seva quarta esposa Maria Cristina de Borbó-Parma; germana petita de la reina Isabel II; tieta del rei Alfons XII i tieta àvia del rei Alfons XIII. Lluïsa Ferranda de Borbó havia nascut a Madrid el 1832 (un any abans de la mort del seu pare i de l’esclat de la Primera Guerra Carlina, 1833-1840) i havia estat casada amb el seu cosí Antoni d’Orleans, duc de Montpensier (1846-1890), un dels personatges més foscos i més intrigants de l’Espanya del XIX (la premsa de l’època el va assenyalar, entre altres coses, com l’autor intel·lectual de l’assassinat del general Prim, president del govern espanyol, 1870).

Maria Lluïsa seria el membre més jove de la "camarilla del bolsillo secreto"creada per Ferran VII amb els diners que va cobrar per la venda de la Corona espanyola a Napoleó (Baiona, 1808) i promoguda per Maria Cristina de Borbó, un cop havia enviudat del rei (a partir de 1833). Aquesta trama, finançada amb diners opacs, es va dimensionar enormement amb el tràfic il·legal d’esclaus (a la llavors colònia espanyola de Cuba). Aquesta trama, també, va participar en tots els grans negocis de l’Espanya del XIX (ferrocarril, mines) i, en més d’una ocasió, la premsa de l’època la va assenyalar com la font de finançament de diversos intents de cop d’estat tant a l’estat espanyol com a les joves repúbliques americanes.

Tot i que diversos governs espanyols van intentar confiscar aquest bolsillo secreto, mai cap autoritat va aconseguir arribar fins on s’ocultava aquella immensa fortuna. Els que més s’hi van apropar van ser els generals Espartero i Prim (mentre van ser presidents del govern espanyol), però quan la policia es presentava al lloc on, presumptament, s’ocultava aquell fons, ja havia estat traslladat poc abans, molt probablement per una delació que, amb tota seguretat, procedia del mateix aparell governamental. Amb l'enderrocament d’Isabel II (1868), la camarilla del bolsillo secreto (com eren anomenats popularment) van traslladar el fons a França i, segons algunes investigacions, durant aquells anys d’exili el van malbaratar amb una vida de luxe desenfrenat.