Tal dia com avui de l’any 2008, fa 10 anys, moria a Montserrat l’abat emèrit del monestir Cassià Maria Just i Riba, de nom Joan abans de professar el sacerdoci. Joan Just (Cassià Maria), nascut a Barcelona l’any 1926, havia passat la pràctica totalitat de la seva vida vinculat al monestir de Montserrat. Havia ingressat a la vida monàstica amb setze anys (1942), i amb vint-i-quatre (1950) era ordenat sacerdot. Gran apassionat de la música sacra i l’orgue, poc després de l’ordenació completaria la seva formació a Roma i París. De retorn, amb trenta-vuit anys (1964), seria nomenat prior de Montserrat, i dos anys després (1966), amb només quaranta, prendria el relleu de l’abat coadjutor Brasó, que havia fet de pont entre l’exili forçat de l’abat Escarré (1965) i el nomenament del nou abat Just.

L’abat Just seguiria la línia oberturista iniciada per l’abat Escarré de defensa dels drets humans i de la personalitat nacional catalana. Durant els darrers anys de la dictadura franquista va donar suport a les tres vagues de fam de Lluís Maria Xirinachs (1968-1973), que reivindicaven la recuperació de les llibertats polítiques; va acollir la trobada d’intel·lectuals que protestaven contra l’aplicació de la pena de mort —procés contra els militants d’ETA a Burgos (1970)—, i va acompanyar la família de Salvador Puig Antich, militant anarquista processat, a la seva execució en un consell de guerra (1974). Després de la mort del general Franco apadrinaria la Marxa de la Llibertat (1976), que reclamava l’amnistia, les llibertat bàsiques i la recuperació de l’Estatut d’Autonomia.

L’abat Just, fidel al seu compromís amb els drets humans, va reclamar a l’Església una postura més oberta i més humana en relació amb qüestions tan polèmiques en l’àmbit eclesial com l’ús dels anticonceptius, l’homosexualitat o l’eutanàsia, que li provocaria forts enfrontaments amb la jerarquia eclesiàstica més conservadora. El multitudinari funeral de l’abat Just, celebrat dos dies després del seu decés, reuniria la màxima representació institucional, política, social i cultural del país, amb l’assistència dels presidents Pujol, Maragall i Montilla, i de destacades personalitats del món eclesiàstic, que d’aquesta manera li reconeixien el seu decidit compromís i la seva destacada aportació a una etapa transcendental de la història de Catalunya.