Tal dia com avui de l’any 1868, fa 153 anys, Laureà Figuerola i Ballester (Calaf, Anoia, 1816 – Madrid, 1903) ministre d’Hisenda del govern presidit pel general Serrano, signava un decret que implantava la pesseta com a moneda única al conjunt de l’estat espanyol. Fins llavors, a l’estat espanyol havien conviscut diverses unitats monetàries que el règim borbònic mai havia unificat. A Catalunya, tot i que l’emissió de moneda havia estat usurpada pel règim borbònic després de l’ocupació de 1714, fins al 1868 s’havia continuat emetent les unitats tradicionals: lliura, quartos i rals.

Tot i que aquella unificació monetària, aparentment, podia obeir a criteris de tipus comercial, la realitat era que amb aquella mesura es pretenia un control fiscal més rigorós sobre l’activitat econòmica. En aquell moment, encara cuejava l’escàndol del “bolsillo secreto” que els Borbons (Ferran VII, Maria Cristina de Borbó i Isabel II) havien amassat des de la venda de la corona espanyola a Napoleó (Baiona, 1808). Aquell “bolsillo secreto”, totalment opac i amb un saldo estimat de 80 milions de reials, havia estat al darrere dels negocis més sòrdids de l’Espanya del XIX.

Segons la investigació historiogràfica, el nom pesseta provenia d’una moneda catalana de curs legal anomenada peceta (peça petita) que, durant la incorporació de Catalunya al Primer Imperi francès (1808-1814), havia circulat a les zones no controlades pel règim bonapartista. Posteriorment, i durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840), la seca de Barcelona posaria en circulació una emissió de pessetes (1837) encunyades amb l’escut de Catalunya i la inscripció “Isabel 2º reyna constitucional de las Españas” a l’anvers, i un motiu vegetal i la inscripció “Principado de Cataluña” al revers.

Després del seu pas pel Ministeri d’Hisenda i durant la Primera República espanyola (1873-1874) Laureà Figuerola va ser nomenat president del Senat. Des de la seva posició es va oposar al retorn dels Borbons i, poc després de la restauració del règim monàrquic, va ser depurat com a catedràtic de la Universitat de Madrid. Tot seguit, va ser nomenat primer director del Instituto de Enseñanza Libre. Va morir a Madrid l’any 1903, amb 87 anys, com a president de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques. Però, per exprés desig del finat, va ser sepultat al cementiri de Girona.