Tal dia com avui de l’any 1918, fa 100 anys, els consellers i diputats de la Mancomunitat de Catalunya consensuaven i aprovaven el text ―prèviament elaborat per una ponència― d’autonomia per a Catalunya. La Mancomunitat, llavors presidida per Josep Puig i Cadafalch, tenia com a principal objectiu l’aprovació d’un text que es presentaria al govern espanyol i que seria el punt de partida d’una negociació per a l’obtenció de l’autonomia. Segons la premsa de l’època, aquell text va ser àmpliament debatut i consensuat entre totes les forces polítiques representades a la Diputació de Catalunya.

No obstant això, aquell text xocaria amb la negativa a negociar, transformada gradualment en una forta hostilitat, de les forces polítiques espanyoles representades al Congrés dels Diputats, i amb l’escassa força del catalanisme en aquella cambra. Mentre que a la Diputació de Catalunya els regionalistes i els republicans sumaven 33 dels 44 escons, a les Corts espanyoles els regionalistes catalans i els nacionalistes bascos només representaven el 15% de la composició d’una cambra dominada pels monàrquics dinàstics (322 de 409 diputats).

El 7 de febrer de 1919, quan s’havien esvaït totes les possibilitats de crear un marc negociador, Francesc Cambó, un dels líders del partit hegemònic català Lliga Regionalista, proclamaria: “Era un error el sueño que habíamos abrigado alguna vez de que Cataluña tenía que ir a la solución del problema de la autonomía poco a poco y por etapas (...) nos produjo una resolución inquebrantable: la de renunciar en absoluto a todo planteamiento del problema catalán en forma parcial, por entender que la única solución posible (...) era la solución total, integral del problema de Cataluña”.