Tal dia com avui de l’any 1700, fa 321 anys, el rei Lluís XIV de França —de la nissaga Borbó— publicava un decret anomenat “Interdiction officielle de la langue catalane”, que prohibia l’ús públic del català als comtats del Rosselló, del Vallespir i de la Cerdanya. Quaranta un anys abans (1659), la monarquia hispànica havia lliurat aquests territoris a la monarquia francesa, en virtut del Tractat dels Pirineus, que pretenia posar fi a un conflicte entre aquests estats que remuntava al 1618. Aquella transferència de domini representava una violació flagrant de les Constitucions catalanes, el text legal que articulava les relacions entre Catalunya i el poder central hispànic, i que des de Carles de Gant (1518) havien estat jurades per tots els monarques hispànics.
La persecució de la llengua catalana als comtats ultrapirinencs catalans s’havia iniciat tot seguit a l’ocupació francesa (1659-1660). Inicialment, Lluís XIV s’havia compromès a respectar les institucions i la llengua catalanes al Rosselló, Vallespir i Cerdanya. Però, en canvi, de seguida va ordenar buidar progressivament les institucions, i marginar, també progressivament, el català. Quan es va publicar la “Interdiction”, l’ús públic del català ja estava molt limitat. En el preàmbul d’aquell edicte Lluís XIV proclamaria: “L’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”. No obstant això, el procés de francesització forçada de la població nord-catalana no començaria fins després de la Revolució francesa (1789-1793).