Tal dia com avui de l’any 1639, fa 380 anys, el Dietari de la Generalitat consignava l’acord de desautorització de la Divuitena (comissió de divuit persones delegades pel Consell de Cent i per la Generalitat) de les pragmàtiques reials que pretenien enquadrar i, fins i tot, empresonar els súbdits de la corona francesa que residien en territori català. Aquella pragmàtica reial havia estat signada pel rei Felip IV el 14 de setembre de 1638, tres anys després de l’inici de la guerra entre les monarquies francesa i hispànica (1635-1659), però no s’havia materialitzat fins quinze mesos més tard, quan el virrei hispànic, el comte de Santa Coloma, l’havia fet pública el 2 de gener de 1639.

Segons el Dietari de la Generalitat, la pragmàtica reial deia que “prohibeix, veda y mana que ningun francès estiga ni habite en dits Principat y comtats (del Rosselló i de la Cerdanya) sens licència de sa excel·lència dada y concedida per scrits, y que dits francesos estigan obligats precissament dins deu dies naturals, comtadors del die de la publicació de dita crida, a demanar licència per viurer y habitar, ells y llur familia ab sas hasiendas, en dits Principat y comtats, per a que vista sa demanda se·ls donés y concedesca dita licència per lo temps que aparexerà, sots pena de sinch anys de galera”.

Aquell decalatge de quinze mesos entre la publicació i la materialització de la pragmàtica reial s’explica pel particular context social i polític del moment. Quan, en ple conflicte i amb el principal front de guerra situat al Rosselló, l’oficina del virrei Santa Coloma va advertir l’existència de contactes polítics entre les cancelleries de Barcelona i de Versalles (que culminarien amb l’aliança entre Catalunya i França segellada a Ceret el 7 de setembre de 1640); es va abocar a l’aplicació de la pragmàtica contra els francesos residents a Catalunya, argumentant que eren quintacolumnistes de l’enemic.

La Generalitat i el Consell de Cent van desautoritzar l’aplicació d’aquesta pragmàtica argumentant que “als francesos que fa un any y un dia que habitan en Barcelona (...) són tinguts per ciutadans, comforme lo capítol 53 del Recognoverunt Proceres en lo 2o volum de las constitucions, títol. «De las consuetuts de Barcelona», y los que a manco temps que habitan ab ànimo de constituir en ella son domicili, també són tinguts per ciutadans (...). Y per ço, los senyors deputats, per rahó de sosofficis, ten-ne obligació de opposar-se a dita crida y a las contrafaccions de aquella resultant”.

Els súbdits de la corona francesa i els seus descendents, bàsicament originaris d’Occitània, eren el principal col·lectiu immigrant i un dels motors del canvi de la mentalitat econòmica catalana, i s’estima que en alguns barris de Barcelona i en alguns pobles del Baix Llobregat i del Maresme representaven el 50% de la població.