Tal dia com avui de l’any 1880, fa 141 anys, a Papeete (llavors protectorat francès de Tahití) el rei Pomare V —darrer monarca tahitià— signava l’abdicació de la corona en favor de la República francesa. Tahití era un protectorat francès des del 1843 i l’annexió definitiva seria la culminació d’un escenari de conflictes interns (entre les aristocràcies locals i la monarquia tahitiana) que l’administració francesa aprofitaria en benefici propi. L’any 1880, Tahití —antiga illa del virrei Amat— veia transformat el seu estatus: passava de la categoria de protectorat a la de colònia.

El primer europeu que havia cartografiat Tahití (1606) havia estat el navegant portuguès Pedro Fernández de Quirós, al servei de la monarquia hispànica (en aquell moment Portugal formava part de l’edifici polític hispànic). Però, fins passat més d’un segle i mig, aquella illa no despertaria l’interès de les cancelleries europees. L’anglès Samuel Wallis i el francès Louis de Boungaville (1767) serien els primers europeus que posarien els peus a Tahití. Fins i tot, l’anglès James Cook hi faria diverses estades (1769-1773) i els seus oficials elaborarien els primers estudis etnogràfics i botànics de l’illa.

Però el 1772, Manuel d’Amat i Junyent (Vacarisses, 1704 – Barcelona, 1782), en aquell moment virrei hispànic del Perú, va ordenar una expedició de conquesta i evangelització de l’illa. El capità basc Domingo de Boenechea va prendre possessió de l’illa en nom del rei hispànic Carles III i la va batejar “Isla del virrey Amat”, en honor al promotor d’aquella operació. Amat va justificar la invasió esgrimint els pretesos drets que li corresponien a la corona espanyola en virtut de les cartografies pioneres de Fernández de Quirós (1606).

En la correspondència que envia a la cort, el virrei Amat destacava la importància estratègica de l’illa (a mig camí entre Lima i Manila). Fins i tot va argumentar que a l’illa hi vivien descendents de l’expedició de Fernández de Quirós, que s’havien mestissat amb la població autòctona, però que conservaven certa litúrgia cristiana; i que com a tals tenien dret a recuperar la condició de súbdits de la corona espanyola que havien ostentat els seus avantpassats. Però Carles III acabaria desestimant totalment l’operació i l’expedició s’acabaria replegant (1775).