Tal dia com avui de l'any 1505, fa 512 anys, Ferran d'Aragó —vidu d'Isabel de Castella, morta el 1504— i Filibert de Veyré, representant de la parella formada per Joana i Felip —filla i gendre, respectivament, dels Reis Catòlics—, signaven a Salamanca (Castella) la Concòrdia que establia la regència de Castella. Aquell pacte establia que Ferran i Felip, sogre i gendre, exercirien de forma conjunta la regència de la Corona de Castella fins a la majoria d'edat de Carles, fill de Felip i de Joana i net de Ferran i d'Isabel. D'aquesta manera, el testament d'Isabel de Castella que atorgava la regència en solitari a Ferran d'Aragó quedava definitivament enterrat.

La naturalesa de l'edifici polític hispànic impedia a Ferran, en la seva qualitat de vidu de la reina castellana, heretar el tron o exercir la regència. La Concòrdia de Salamanca va ser el resultat d'un pacte entre les oligarquies nobiliàries castellanes —que, malgrat el testament de la seva reina, no acceptaven la regència d'un monarca català— i el nucli dur de l'aparell de govern de la monarquia hispànica —format per l'entorn polític de Ferran—. El conflicte ocultava una lluita pel control de l'edifici polític hispànic que enfrontava les oligarquies latifundistes castellanes amb les elits mercantils catalanes i valencianes —que albergaven un important component judeoconvers—.

Els pactes de Salamanca durarien el temps que les oligarquies castellanes van decidir prescindir definitivament de la figura de Ferran d'Aragó, amb la cita que quedaria per a la història: “Viejo catalanote, vuélvete a tu nación”. Amb el desembarcament de Felip i de Joana —procedents de Flandes— les oligarquies castellanes van obligar a Ferran d'Aragó a renunciar a la regència compartida —Concòrdia de Villafáfila (1506)— i el van expulsar de Castella. Felip i Joana, però, venien acompanyats d'una cort de funcionaris flamencs que passarien a ocupar els llocs més estratègics del govern i que provocarien les ires dels mateixos que els havien obert les portes del regne.