Tal dia com avui de l’any 1492, fa 530 anys, a Granada, Ferran II, rei de la corona catalanoaragonesa, i Isabel I, reina de la corona castellanolleonesa, signaven el Decret de l’Alhambra, que ordenava la conversió o expulsió de la minoria jueva dels seus respectius dominis. Aquell decret ordenava que aquella part de la població jueva que no accedís a convertir-se al cristianisme, tenia un termini improrrogable de quatre mesos (31 de juliol de 1492) per sortir de les seves cases i de les seves ciutats, i abandonar els dominis de la monarquia catòlica hispànica.

A Catalunya aquella mesura va tenir un impacte limitat. Si bé és cert que a mitjans del segle XIV, Catalunya era el país europeu que tenia el percentatge més elevat de població jueva (un 15%, que representarien entre 60.000 i 75.000 persones), també ho és que després dels pogroms de 1391 s’havia produït un degoteig constant de conversions que havia reduït considerablement la comunitat mosaica catalana. Segons la investigació historiogràfica, entre el 31 de març i el 31 de juliol van sortir de Catalunya unes 8.000 persones de confessió judaica.

Els jueus conversos es van canviar el cognom i es van mestissar amb la població cristiana, adoptant, en moltes ocasions, el patrònim del seu padrí de bateig, que podia ser un amic cristià, un veí cristià o un parent que era convers de segona o tercera generació. Durant els anys de plom de la Inquisició (segle XVI) les famílies converses es van esforçar a ocultar el seu origen, principalment, per una raó de seguretat. Només en alguns casos aquest secret es transmetia a les successives generacions des del llit de mort. Segons alguns investigadors, aquest costum es va mantenir fins ben entrat el segle XX.

En canvi, els jueus expulsats es van exiliar en condicions molt precàries. Els quatre mesos de termini no els van permetre negociar la venda del seu patrimoni en bones condicions. En molts casos, els compradors van cometre autèntics abusos. I amb les escasses pertinences que van poder treure del país van iniciar una nova vida en diversos calls de la península italiana, de la Mediterrània oriental i de l’Atlàntic nord. Aquesta diàspora va ser anomenada katalanim (fins i tot els originaris del País Valencià, de les Mallorques i d’Aragó) i va conservar l’ús de la llengua catalana fins a principis del XVII.