Tal dia com avui de l’any 1730, fa 288 anys, el Consejo General de Castilla —el govern imposat per Felip V arreu dels seus dominis— ordenava que totes les sales de justícia de Catalunya —i també del País Valencià i de Mallorca i Eivissa— fossin proveïdes, majoritàriament, per funcionaris castellans i que la figura del fiscal fos assignada, exclusivament, a funcionaris castellans. Aquesta mesura, que s’aplicava de forma no reglamentada des de l’ocupació borbònica del País Valencià (1707), de Catalunya (1714) i de Mallorca i Eivissa (1715) adquiria rang de llei i quedava integrada en el corpus dels Decrets de Nova Planta imposats als països de la Corona d’Aragó després de la Guerra de Successió hispànica (1704-1715).

L’ordre es va aplicar després d’un “termini de gràcia” de quinze anys (1715-1730) durant els quals s’havien produït situacions tragicòmiques provocades per un aparell judicial que ni entenia ni parlava el català i que pretenia aplicar justícia a una societat que ni entenia ni parlava el castellà. Aquelles situacions van obligar a l’administració borbònica a recular mínimament; i als informes inicials que recomanaven que “el Regente y el Fiscal sean siempre castellanos” els van seguir uns de posteriors que acceptaven algunes excepcions i que deien: “A reserva de aquellos pequeños lugares que por su miseria y por su cortedad se dispense en esta condición asta que la comunicación y trato frequente haga menos difícil y costosa su introducción en ellos”.

La castellanització de la vida pública catalana era el nervi de la imposició borbònica. Amb la castellanització de la justícia, de l’ensenyament, de l’administració, del comerç, de la política, de la cultura i de l’Església es pretenia destruir la identitat catalana; i culminar el procés d’unificació espanyola iniciat un segle abans durant els governs dels ministres plenipotenciaris hispànics Lerma i Olivares. Seria en aquella època en què les classes polítiques i intel·lectuals borbòniques consagrarien la simbiosi entre castellà i espanyol. I seria, també, en aquella època que altres llengües peninsulars no castellanes patirien un fort retrocés: l’aragonès perdria un terç del seu territori i la meitat de la seva massa de parlants; l’eusquera desapareixeria d’Àlaba i el bable de les ciutats asturianes.