Tal dia com avui de l’any 1640, fa 379 anys, en el context de les setmanes immediatament posteriors a l’esclat de la Revolució dels Segadors (7 de juny de 1640), el virrei hispànic García Gil de Manrique y Maldonado jurava el seu càrrec davant els representants de la Generalitat i del Consell de Cent. Gil de Manrique rellevava Enric de Cardona, que tan sols havia exercit el seu càrrec durant sis setmanes i que, segons la investigació historiogràfica, havia mort enverinat. En el seu moment, Cardona havia rellevat Dalmau de Queralt, que havia estat assassinat a la platja de Montjuïc, quan abandonava la ciutat fugint dels avalots del Corpus de Sang. Els causants de les morts de Queralt i de Cardona no van ser mai detinguts.

Segons la investigació historiogràfica, el nomenament de Gil de Manrique obeïa a una estratègia traçada per Felip IV i el seu ministre plenipotenciari Olivares. Incapaços de resoldre políticament la qüestió catalana, havien nomenat un virrei amb un perfil conciliador i molt ben relacionat amb les institucions catalanes: Gil de Manrique ―nascut a Castella― era bisbe de Barcelona, havia estat president de la Generalitat, i parlava i escrivia perfectament en català. Però, a la vegada, aquell nomenament representava un ultimàtum a les institucions polítiques catalanes: la condició eclesiàstica del virrei (generalment havia estat un càrrec reservat a un militar) deixava el pont entre la corona i Catalunya en una posició d’extrema fragilitat.

Les sospites dels representats polítics catalans es confirmarien poc després. Juan de Garay, capità dels Tercios de Castilla aquarterats a Perpinyà, amb el pretext que les autoritats catalanes negociaven un tractat polític i militar amb la monarquia francesa, va ordenar una batuda policial ―totalment arbitrària― que tenia un propòsit clarament amenaçador. Això provocaria un conflicte polític entre la Generalitat i l’oficina del virrei que Gil de Manrique ―condicionat per la relació que l’unia amb els representants polítics catalans― resoldria castigant Garay. Tot seguit, Olivares el destituiria i el substituiria pel militar castellà Pedro Fajardo de Zúñiga, marquès de Los Vélez; obrint, decididament, el camí de la resolució del conflicte per la via militar.