Tal dia com avui de l’any 1793, fa 227 anys, Manuel Godoy, ministre plenipotenciari de la monarquia espanyola, declarava oficialment la guerra a la República Francesa. Un dels principals teatres d’aquell conflicte (que es va allargar per espai de vint-i-cinc mesos) van ser els vells comtats del Rosselló i de la Cerdanya. Com a resultat de les diverses batalles lliurades sobre aquell territori, la plana del Rosselló quedaria totalment arrasada i Perpinyà entraria en una profunda crisi demogràfica i econòmica que trigaria tres dècades a superar. Poc abans del conflicte (1789), tenia 13.000 habitants i després de perdre el 25% de la població, no recuperaria aquest nivell fins al 1821.

No obstant això, el primer tret l’havia disparat la Convenció Nacional, el govern de la República francesa sorgit després de l’execució de Lluís XVI (21/01/1793). Robespierre, Saint-Just i, sobretot, Couthon (els nous homes forts del règim republicà francès) havien planejat exportar la Revolució fora de les fronteres franceses i estimaven que a Catalunya hi havia un clima social que convidava a emprendre aquesta operació. De fet, Georges Couthon, que seria nomenat president de la Convenció un any més tard —és a dir, en el decurs del conflicte— havia planejat constituir una República catalana a l’òrbita política de la República revolucionària francesa.

Aprofitant que la Convenció havia concentrat bona part de les seves forces al front nord (per a ocupar els Països Baixos i constituir-hi una república revolucionària), els generals espanyols Ricardos i Giron van envair el Vallespir i el Rosselló, causant una gran devastació. En aquella campanya van comptar amb el concurs d’uns cinc-cents aristòcrates francesos exiliats que es van acarnissar, especialment, amb la població civil rossellonesa d’ideologia revolucionària. Posteriorment, van ser repetidament derrotats pels generals francesos Dugommier i Perignon, que en el contraatac van recuperar el terreny, van saltar els Pirineus i van ocupar la plana de l’Empordà.

El general Dugommier, que va morir en aquella campanya, va deixar escrita una Memoire sur la Catalogne (1794), on defensava la incorporació de Catalunya a la República francesa i on diria: “Le catalan est brave, actif, laborieux, ennemi de l'Espagne. Il a toujours aimé la libert” (El català és valent, actiu, treballador, enemic d’Espanya. És sempre amant de la llibertat).